Médicos del alma, amb Nacho Bañeras

Com va sorgir aquest llibre?

El llibre el vaig començar a escriure a mesura que anava construint la formació en acompanyament filosòfic, que és una formació que vaig començar a fer el 2015 després d'haver vist, fent la carrera de filosofia, la importància que té la dimensió de l'autoconeixement, tant en la filosofia com la que ha anat tenint en la meva vida, oi?

És a dir, he estat algú que s'ha anat volent preguntar qui és, però, i principalment, què fer amb allò que m'anava passant a la vida, que crec que és una pregunta que ens fem tots, oi? Com conviure amb allò que ens va passant, amb allò que ens va interpel·lant, també amb allò que ens fa patir? Com suportar allò que vivim? I vaig trobar en la filosofia una manera de fer aquest recorregut ric, profund i també vital, oi? I d'aquí, doncs, m'ha servit a mi a nivell personal, però també per construir aquesta formació. Així, el llibre ha estat un procés de maduració d'una mica més de deu anys en què l'he anat desenvolupant a través de la formació.

Per què necessitem metges de l'ànima?

Jo crec que cada ésser humà, ho dic al llibre, porta un metge a dins. És a dir, cada ésser humà va fent el que sap i pot amb allò que li va passant, buscant el seu propi benestar, la seva pròpia felicitat, i alhora havent de conviure amb situacions que de vegades no són agradables, oi? Frustracions, ruptures, mort, malalties. Aleshores, cada ésser humà va fent un procés amb això, que en general anomenem madurar, però que crec que, fet d'una manera conscient a través de tota la riquesa que pot aportar la filosofia, es torna un procés molt ric. I llavors, a metges de l'ànima, l'ànima jo la vull referir no a una cosa essencial, sinó a una cosa íntima de cadascun de nosaltres.

Doncs crec que allò íntim, justament, de cada ésser humà és allò que fa amb el que li passa, oi? Aquesta alquímia que fa entre el que viu, el que pensa, el que sent, i a partir de la qual va fent el procés de transformació. Per a mi això és l'ànima. Per tant, al llibre m'allunyo d'idees essencials o del concepte d'autenticitat. Jo crec que és una construcció, i una construcció que, això sí, es pot fer de manera conscient.

En quins moments es manifesta la nostra naturalesa filosòfica?

Doncs la nostra naturalesa filosòfica es mostra de moltes maneres. Què faig quan m'enamoro d'una persona que em rebutja? Què faig? Com m'ho prenc? Com ho assumeixo? Jo crec que aquí hi ha moltes opcions filosòfiques. Què faig quan veig que algun familiar, algun conegut, es mor?

Com trio allò a què em vull dedicar professionalment? Com reconec allò que valoro? Com resolc situacions conflictives? A què dedico el temps lliure o a què dedico la meva vida? Crec que són decisions que tenen contingut filosòfic i que prenc perquè faig un procés de maduració o perquè vaig reconeixent en mi què és important i què no. I crec que per això l'ésser humà és un ésser filosòfic, i és inevitablement filosòfic.

Com podem recuperar una dimensió més filosòfica de la vida?

La filosofia, o tradicionalment la filosofia occidental, perquè Orient no ho ha fet així, s'ha anat escudant, ha anat pujant a la torre d'ivori, oi?, preocupada per un discurs, i s'ha allunyat de la vida; i justament el que això ha permès és que avui no la tinguem com a referència per poder trobar el camí o la manera de viure d'una forma més profunda, oi?

A més d'aquest camí pel qual ha anat optant la filosofia, nosaltres som una societat que té al centre dels seus valors allò productiu, el fer, el rendiment, el reconeixement dels altres, i per tant queda més apartada la idea de poder fer un recorregut ric de transformació respecte a allò que em passa, oi? Poder entendre la vida com un viatge. I la vida és efectivament un viatge en què, gràcies a l'experiència, la vaig enriquint, oi? I jo crec que això ha quedat desplaçat per allò productiu, per sintetitzar. Efectivament, amb les pantalles tenim la mirada més posada cap enfora, i hi busquem el reconeixement. I a més, aquest posar la mirada cap enfora també és enganyós, perquè el que veiem, o allò amb què convivim majoritàriament, són imatges, imatges que mai no s'adeqüen a la realitat.

Per tant, tenim idealitzades aquestes imatges. Aleshores, la sensació d'insuficiència, de mancança, la vivim més propera, perquè mai no ens podem acostar a aquestes imatges ni fer-les realitat. Sí, jo poso en qüestió que sigui la psicologia la que s'hagi ocupat d'aquesta dimensió que, repeteixo, la filosofia ha deixat anar, oi? No se n'ha volgut ocupar, o fa temps que la deixa anar. Jo crec que la vida té unes dimensions que són ineludibles, que formen part de la nostra existència, i no em sembla gens que se n'hagi de fer càrrec una disciplina que, simplificant molt, entén l'ésser humà a través de la dicotomia salut-malaltia, oi? Ho poso al llibre: estem plens de vida, i estar ple de vida implica acceptar també les cicatrius, les frustracions, les ruptures, la ferida o les ferides, oi?

I això forma part de la vida. És clar, hauríem de parlar de quin tipus de medicina, perquè hi ha molts corrents de psicologia, i n'hi ha de molt més oberts, oi? Penso en la psicologia humanista, que justament s'obre per incorporar aquesta dimensió filosòfica de la vida. Però, tot i així, la via mèdica evidentment és o intenta ser més científica, intenta posar l'èmfasi en allò quantitatiu, i d'aquí és més fàcil fer-ne un mercat econòmic. Jo sempre poso una frontera a partir de la qual poder delimitar una cosa de l'altra: la capacitat de la persona per tenir consciència d'allò que li passa. La capacitat de la persona de tenir consciència d'allò que li passa implica també la possibilitat d'ocupar-se d'allò que li passa.

Per a mi això és importantíssim, oi? I això que sembla tan senzill en realitat no ho és tant, perquè tenir consciència i capacitat per ocupar-me d'allò que em passa pot demanar cultura, pot demanar tenir un cert benestar material, econòmic, pot implicar també tenir un entorn social a partir del qual desenvolupar aquesta cultura del tenir consciència de mi. Per tant, la consciència de mi, tot i que sembla una cosa òbvia, i la possibilitat d'ocupar-me llavors de mi, no ho són tant. Hi ha la necessitat de fer tot un procés, per dir-ho així, de culturalització perquè la persona vagi aprenent això. Tot i així, si aquesta és la pregunta, jo diria que aquesta és la que marca la frontera.

Bé, l'acompanyament filosòfic primer de tot busca indagar; fem servir moltes vegades les paraules bé i malament, però són paraules excessivament genèriques, poden voler dir moltes coses. Per tant, crec que una primera tasca de l'acompanyament filosòfic és concretar, en aquest cas, què entén la persona per estar malament, oi? I el concretar es torna un camí, que jo sempre anomeno estirar el fil d'Ariadna, a partir del qual anar posant nom a allò que em passa. Quan poso nom a allò que em passa, puc prendre consciència d'allò que m'està passant. Quan en prenc consciència ho puc notar, ho puc sentir, puc reconèixer que ho estic sostenint encara que em faci patir. I gràcies al fet de poder-ho anar narrant, perquè en les narracions sempre hi apareixen esquerdes, hi apareixen portes, hi apareixen possibilitats que fins aleshores no s'havien reconegut, puc transformar, de vegades transformar, de vegades canviar, de vegades simplement integrar i aprendre a sostenir allò que ens passa.

Per tant, en la mateixa manera d'anar concretant què és estar malament, la persona es va fent conscient i alhora es pot responsabilitzar, és a dir, donar una resposta a allò que li passa en aquesta societat que, entre altres coses, para molta atenció al benestar. De fet, Nietzsche deia que el benestar i la salut es convertirien en l'únic horitzó al qual l'ésser humà podria aspirar. I crec que sí que dediquem molt de temps a aquest benestar físic, entre altres coses perquè no tenim tan present la mort. Som una societat que té la mort força apartada, i no reconeixem que la tenim molt a prop. I no parlo simplement de la mort literal, sinó de la mort com aquella dimensió de la vida que ens mostra que la vida va canviant contínuament i que contínuament ens estem acomiadant de situacions.

Jo m'acomiado del dia d'avui, com em vaig acomiadar de la joventut, o m'acomiado dels estudis, o m'acomiado d'alguna persona. És a dir, la vida s'està transformant contínuament, i això no ho tenim en compte, i com que no ho tenim en compte, ens fa por. Amb la qual cosa intentem fixar, mantenir la situació, i en aquest sentit es veu clar amb el caràcter obsessiu de la nostra societat al voltant del tema de la salut. No tenim l'educació per sostenir el costat disfòric de la vida. Disfòric vol dir que costa de sostenir. I això, generalment, ho volem fora, perquè prioritzem la rapidesa, prioritzem la satisfacció instantània, prioritzem el ja, oi?

El ja, i sense dolor, si pot ser. I evidentment a mi també m'agradaria treure'm el dolor de sobre. Tot i així, el dolor també ens permet madurar, també em permet anar tenint una mirada cap a mi mateix com algú que no fuig, sinó que mira de viure allò que li passa lliurat completament, o tant com pot, a allò que li passa. Diria que res, és a dir, el jo és una idea. Jo vaig muntant, de vegades ho presento així, el jo és un àlbum de fotos on vaig posant fotos, les que crec que vaig posant, però l'àlbum de fotos és una cosa artificial. La idea que tenim de nosaltres mateixos també és artificial. S'ha anat construint, com deies, per les creences, per la mirada que em dirigeixen els meus pares, per exemple, per les experiències que he anat tenint.

Però en realitat és un conte. Quan em vull preguntar qui sóc, el que apareix és una narració, un conte que, si sóc sincer, he anat canviant al llarg de la meva vida. És un conte en què el narrador és una mica trampós, perquè es narra a si mateix. Per tant, jo parlo més aviat d'una construcció que no pas d'una cosa veritable. I com que és una construcció, sempre és susceptible d'anar-se deconstruint i construint. I al llibre el que plantejo és que l'acompanyament filosòfic té com dues dimensions. Una, primer de tot, veure com es narra aquest conte i veure quines coses d'aquest conte podem canviar per fer-ne un conte més madur, més ric, més complex. I una altra opció, que em sembla més profunda, més rica, és mirar si es pot viure sense tant de conte, oi?

Com una cosa més distanciada d'allò narratiu. Hi ha una pregunta que em sembla molt filosòfica i que fem servir sovint, que és el com estàs. El com estàs el fem servir com una manera de socialitzar, oi? Hola, com estàs? I no esperem que la persona ens doni cap resposta més enllà de bé o malament, i no hi volem entrar gaire més. Tanmateix, si em prenc la pregunta seriosament, la pregunta del com estàs, per respondre-la, m'obliga a dirigir la mirada cap a mi i poder posar paraules i sentir allò que m'està passant. Així que aquesta és la primera pregunta, molt senzilla, que em sembla que té una càrrega filosòfica, perquè, com deia, em permet prendre consciència d'allò que em passa.

I després, no tant jutjar la situació, com ara si això que em passa és bo o dolent, sinó intentar comprendre allò que estic vivint. Una altra vegada estirar el fil, oi? Per què estic sentint el que estic sentint? Per què ho estic interpretant com ho estic interpretant? I moltes vegades anar estirant el fil em permet anar reconeixent, per exemple, que si tinc vergonya no és tant per la por al judici de l'altre, sinó que és el meu propi judici projectat en l'altre, oi? Són, per exemple, coses que em permeten ocupar-me d'allò que estic fent però de què no m'adono. Això ho dic perquè al llibre llanço una crítica a discursos d'autoajuda i discursos espirituals, o fins i tot discursos des de la psicologia, que vénen a dir que tot és responsabilitat de l'individu, que si estàs malament és únicament per la teva pròpia responsabilitat.

I d'això me'n vull distanciar. Me'n vull distanciar perquè hi ha la necessitat de fer una crítica a la nostra societat, que ens empeny a viure d'una manera determinada. I crec que responsabilitzar únicament l'individu del seu malestar és carregar-lo amb una motxilla excessivament grossa, perquè no li correspon a ell, i que genera culpa quan m'adono que vull ser feliç però no ho sóc, i que a més això és culpa meva. Per tant, aquesta és la primera cosa, diguem-ne, a partir de la qual faig la reflexió. Aleshores, tots els discursos que tenen a veure, per exemple, amb buscar la meva pròpia realització personal, buscar la meva autenticitat, buscar la meva il·luminació, buscar la meva guarició.

Tots aquests discursos que busquen una meta fixa i definitiva són discursos que no tenen en compte que l'ésser humà és, per definició, algú desencaixat, i que no hi ha manera d'encaixar. No hi ha cap manera definitiva d'encaixar. Per tant, és una cosa amb què ens toca conviure. Tots aquests discursos que busquen aquest cel són discursos que finalment frustren, que frustren i culpabilitzen. Per tant, són discursos que jo poso entre parèntesis, és a dir, i aquí matiso: jo sóc algú que defensa la recerca, però que parteix del reconeixement que l'ésser humà és un ésser desencaixat, vulnerable. L'ésser humà és un ésser desencaixat. Sempre poso la mateixa imatge: és un ésser que viu entre el cel i la terra.

Aspira al cel, aspira a no patir. Qui no hi aspiraria? I, tanmateix, mai no deixa de patir, i alhora no s'acaba d'acontentar, de satisfer, amb la terra, amb la seva pròpia dimensió finita. Jo desitjo, aconsegueixo el que desitjo i al cap d'un temps torno a desitjar, torno a ser a la roda. Per tant, sóc un ésser desencaixat, sóc un ésser que no només està desencaixat perquè té desitjos que satisfà i que es torna a trobar amb el desig, sinó que estic desencaixat perquè la vida fereix des del minut zero. Quan neixo, doncs, neixo i em trobo amb el dolor, em trobo amb la separació de la mare en alguns moments, em trobo amb la soledat, em trobo amb les malalties i em trobo, per exemple, amb la incertesa.

No sé què passarà demà; de fet, no sé què passarà aquesta tarda o al moment següent. Per tant, convisc amb aquest element de finitud constant. Em sembla que viure com a éssers humans és viure d'una manera heroica. Jo crec que l'ésser humà és un heroi, perquè conviu amb aquesta motxilla sense tenir eines per resoldre-la. No puc tenir la certesa absoluta. No puc ser algú que no morirà o que no emmalaltirà. Per tant, convisc amb la finitud d'una manera constant. Per això dic que l'ésser humà és un ésser desencaixat, és un ésser vulnerable. Jo vull diferenciar incertesa de precarietat. La incertesa té com a origen la vida. La vida comporta incertesa.

Ara bé, això és diferent de la precarietat, i la precarietat la caracteritzo com aquella manera de fer que intenta, i aconsegueix, posar la condició vulnerable més a flor de pell, més visible. Evidentment, polítiques que no tenen en compte les condicions laborals o les condicions d'accés a l'habitatge són polítiques que fan més visible la condició vulnerable de l'ésser humà i que, per tant, precaritzen aquesta condició. Ho sap la mateixa persona, majoritàriament ho sap la mateixa persona, i ho sap quan pot reconèixer en si mateixa que està fent aquest procés. És a dir, que està podent reconèixer allò que li passa, prenent consciència d'allò que li passa, que està podent estirar el fil d'allò que li passa, que està podent fer un procés de transformació amb allò que li passa i que està podent sostenir allò que li passa.

Perquè en moltes ocasions, diguem-ne, l'única cosa que podem aprendre és a sostenir allò que ens passa. De vegades no podem canviar. No podem canviar la mort d'algú proper. No podem canviar quan tenim una ruptura d'una relació de parella i ens toca sostenir la por, el dolor, sense poder fer res més que sostenir-lo. Ara bé, hi ha un aprenentatge en el sostenir que té a veure amb poder habitar d'una manera curosa allò que em passa, poder habitar amb cura el dolor, oi? Poder reconèixer que me'n puc ocupar d'una manera amorosa, curosa. Crec que la cura, la cura que jo defenso al llibre, és aquella actitud que em permet adonar-me de mi sense perseguir-me, i que per tant posa, diguem-ne, al centre tant la voluntat d'aprendre d'allò que em passa i de mi com l'ocupar-me amb cura d'allò que em passa; diguem-ne, ocupar-me i pensar, o aprendre.

Això ho diferencio del consum, d'això que deies de l'autocura, perquè he admès la dimensió vulnerable de l'ésser humà, és a dir, no m'escapo ni persegueixo un cel impossible i, per tant, no estic en una actitud automàtica de perseguir una pastanaga que és inabastable, oi? En la primera hi ha un reconeixement d'una cosa que és ineludible, que és la meva condició vulnerable, la meva condició finita. Sí. Jo, quan vaig començar a fer acompanyament, pensava que sí que s'hi podia arribar, que sí que es podia arribar a aquest cel, a aquesta saviesa, que s'ha anat dient de maneres diferents. A mi m'interessava la saviesa, la serenitat. Aquesta és una idea que he anat descartant en la formació i en el meu propi procés.

I és una idea que és molt alliberador deixar anar. Deixar anar aquesta pastanaga és molt alliberador perquè permet acceptar el que hi ha, i el que hi ha, de vegades, encara que no agradi gaire, o no tant com aquella idea que és molt bonica, doncs és molt alliberador, i crec que també m'ha permès ser més càlid amb els altres i amb mi mateix, oi? Acceptar aquesta dimensió vulnerable, i això ha tingut a veure amb deixar anar aquesta idea de l'alliberament o del cel atemporal. Viure una vida filosòfica per a mi té a veure amb viure una vida humana. Viure filosòficament és viure una vida humana. És acostar-me al que implica ser humà. I ser humà és acostar-me a aquesta dimensió vulnerable, finita, desencaixada.

D'altra banda, la filosofia l'he anat entenent, és una manera de respondre a la pregunta, no tant com un discurs racional, sinó com aquell camí que permet despertar una sensibilitat, una capacitat de percebre diferent. Sensibilitat és capacitat de percebre. Una capacitat de percebre que, si hi dediquem temps, ens permet anar reconeixent la profunditat, la fondària de la vida i de l'existència humana, que és infinita. La profunditat i la fondària de l'ésser humà són infinites. Aleshores, la sensibilitat és aquesta capacitat de reconèixer aquesta profunditat, i és una cosa que crec que amb les filosofies es pot conrear. Per tant, no tant un discurs racional, que potser és al que estem més acostumats quan sentim filosofia, sinó que la filosofia el que ens permet és conrear una actitud de vida que va afinant una sensibilitat.