«Has de passar pàgina». «Ja és hora de tirar endavant». «Has d'estar bé, pels nens». Qui ha perdut algú coneix aquestes frases. Arriben amb bona intenció, però gairebé sempre diuen el mateix: que el dol és un estat anòmal, un parèntesi que convé tancar com més aviat millor per tornar a la normalitat.
Vivim en una cultura que tolera malament la tristesa que s'allarga. La tractem com un símptoma, una cosa per mesurar, gestionar i, si pot ser, eliminar. I, tanmateix, el dol no és un problema per resoldre. És una forma d'amor que ha perdut el seu destinatari i que necessita temps per trobar un lloc nou.
El llindar
Els antropòlegs anomenen liminalitat aquest estat intermedi en què una persona ja no és el que era, però encara no és el que serà. El terme ve del llatí limen, llindar. Qui travessa un dol viu exactament aquí: al llindar. Ja no és la filla d'algú viu, la parella d'algú present, l'amic que podia trucar. Però tampoc no sap encara qui és sense aquella persona.
Durant segles, les cultures humanes van acompanyar aquest trànsit amb un ritu de pas: el dol, la roba negra, els nou dies de pregària, les visites, els àpats compartits. Aquests rituals tenien una saviesa discreta: reconeixien que qui estava de dol era en un lloc diferent, que necessitava temps i comunitat, i que aquest temps tenia un principi i un final marcats per altres.
Avui molts d'aquests ritus s'han esvaït. L'enterrament dura un matí; l'endemà es torna a la feina. El llindar continua aquí, però ja no hi ha ningú que l'assenyali. I qui està de dol, sense mapa, tendeix a pensar que alguna cosa no va bé en ell perquè no «es recupera».
Habitar el llindar
Totes les tradicions contemplatives han insistit en la impermanència: res del que existeix no roman. Però hi ha una lectura precipitada d'aquesta idea que la converteix en un consol barat: «tot passa, això també passarà». La impermanència no és un analgèsic. És, primer, la causa mateixa del dolor: perdem perquè tot canvia. Només després, i molt a poc a poc, pot convertir-se en una forma de comprensió.
Habitar el dol no vol dir rabejar-s'hi, ni tampoc forçar-ne el final. Vol dir permetre que faci la seva feina. Hi ha dies de ràbia, dies d'una calma estranya, dies en què una olor ho retorna tot de cop. No és una línia recta de fases que se superen, sinó un moviment d'anada i tornada en què, a poc a poc, el vincle amb qui se'n va anar es transforma: deixa de ser una presència per convertir-se en una memòria que acompanya.
Potser el més útil que podem fer davant d'algú que està de dol és deixar de demanar-li que surti del llindar. Seure amb ell o amb ella en aquest lloc intermedi. No tenir pressa. Recordar que el temps del dol no és temps perdut, sinó el temps que l'amor necessita per aprendre a continuar existint d'una altra manera.
