Heràclit ho va intuir a Grècia, i el Buda ho va ensenyar a l'Índia per la mateixa època: res no roman. La impermanència (anicca) és una de les tres marques de l'existència que, segons el budisme, caracteritzen tot el que existeix. Les altres dues són dukkha, la insatisfacció o el patiment, i anatta, l'absència d'un jo fix i separat.
Totes tres estan connectades. Patim perquè ens aferrem a allò que canvia: la joventut, les persones estimades, els moments feliços, la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Volem que les coses es quedin quietes, i no ho fan.
El monjo vietnamita Thich Nhat Hanh, a El cor dels ensenyaments de Buda, recorda que la impermanència no és només motiu de tristesa. Gràcies a ella, la llavor pot convertir-se en arbre, l'infant en adult, el dolor en comprensió. Si res no canviés, tampoc res no podria guarir-se.
La tradició budista va més enllà i parla de vacuïtat: res no existeix per si sol, tot està fet de relacions i condicions. Una flor està feta de sol, pluja, terra i temps. Mirar així les coses no les buida de valor; les fa més precioses, perquè sabem que no duraran.
Avui, quan alguna cosa et faci mal, prova de recordar-ho: això també és impermanent. I quan alguna cosa t'alegri, recorda-ho també, no per entristir-te, sinó per assaborir-la del tot.
