Eudaimonia

Etimològicament, eudaimonia vol dir tenir un bon daímon, un bon esperit protector, i en el grec corrent equivalia a prosperitat o bona fortuna. Els filòsofs van transformar el terme fins a convertir-lo en el nom de la vida reeixida, la fi última a què tendeix tota acció humana. Traduir-lo com a «felicitat» és inevitable però enganyós: no es tracta d'un estat d'ànim agradable, sinó d'una vida sencera que floreix, que desplega el millor de les pròpies capacitats i que es pot considerar bona en conjunt.

Les escoles antigues van discrepar sobre com assolir-la. Per a Aristòtil consistia en una activitat de l'ànima d'acord amb la virtut, sostinguda al llarg de tota una vida i acompanyada de certs béns externs, com l'amistat o una salut raonable. Els estoics van ser més radicals: la virtut n'hi ha prou per si sola per viure bé, siguin quines siguin les circumstàncies. Epicur, en canvi, la identificava amb un plaer estable i serè, l'ataràxia. En la psicologia contemporània es distingeix entre un benestar hedònic, basat en el plaer, i un benestar eudemònic, lligat al sentit, al creixement i a l'autorealització.

Ens interessa perquè canvia la pregunta. La cultura dominant sol preguntar-se com sentir-se bé; l'ètica antiga es preguntava com viure bé, i la diferència és enorme. Una vida bona pot incloure dolor, esforç i renúncia, i una vida plena de plaers pot ser profundament pobra. L'eudaimonia tampoc no és un èxit solitari: per als grecs era inseparable de la vida en comú, de l'amistat i de la justícia, cosa que l'allunya de la recerca individualista de benestar que avui es ven a qualsevol prestatgeria.

Pensar en termes d'eudaimonia convida a mirar la vida amb perspectiva. Més que perseguir moments de satisfacció, cal preguntar-se quina mena de persona vull arribar a ser, quines activitats em fan créixer i a quins vincles vull dedicar el meu temps. Viktor Frankl sostenia que la felicitat no es pot buscar directament, sinó que arriba com a conseqüència de lliurar-se a alguna cosa amb sentit. Els antics hi haurien estat d'acord: la vida bona és una manera de viure, no un objectiu que s'assoleix i es guarda.