Sentit de la vida

La pregunta pel sentit de la vida és tan antiga com la filosofia, però al segle XX va adquirir una urgència nova. El psiquiatre vienès Viktor Frankl, supervivent de diversos camps de concentració nazis, la va convertir en el centre del seu pensament i de la seva teràpia, la logoteràpia. En el seu llibre més conegut, L'home a la recerca de sentit, explica com en condicions extremes els qui conservaven un motiu per viure, una persona estimada, una tasca pendent, una fe, tenien més possibilitats de resistir. Per a Frankl, la voluntat de sentit és la motivació humana més profunda.

Frankl no creia que el sentit s'inventés a voluntat, sinó que es descobreix en cada situació concreta. Va assenyalar tres grans camins per trobar-lo: crear alguna cosa o fer una tasca, viure una experiència o estimar algú, i adoptar una actitud digna davant d'un patiment inevitable. Aquesta última via és potser la més original: fins i tot quan no podem canviar les circumstàncies, conservem la llibertat de decidir com ens hi situem. Altres pensadors, com Camus, van partir en canvi de l'absurd, el silenci d'un món que no respon a la nostra recerca, tot i que també van trobar en la rebel·lia i la solidaritat una forma de sentit.

La pèrdua de sentit és, al nostre parer, un dels grans malestars contemporanis. Frankl va parlar d'un buit existencial que apareix quan les tradicions ja no orienten i el benestar material no n'hi ha prou. En una cultura que ofereix distraccions infinites i que confon el sentit amb l'èxit o la felicitat immediata, tornar a aquesta pregunta és una forma de cura. A més, el sentit rarament es troba en solitari: sol estar lligat als altres, a una comunitat, a una causa, a la cura del món.

A la pregunta pel sentit no hi ha una resposta única ni definitiva, i potser l'important és mantenir-la viva. Pot ajudar preguntar-se què ens fa sentir necessaris, què ens commou, per quines causes o persones estaríem disposats a esforçar-nos, què voldríem que quedés de la nostra vida. Frankl insistia que no es tracta tant de preguntar què espero de la vida com d'escoltar què espera la vida de mi. Sovint, el sentit apareix com a fruit d'un lliurament, més que com a resultat d'una recerca, cosa que connecta amb l'antiga eudaimonia.