Absurd

Albert Camus va obrir El mite de Sísif, publicat el 1942, plantejant el que considerava l'única qüestió filosòfica veritablement seriosa: si la vida mereix o no ser viscuda. El seu punt de partida era l'experiència de l'absurd, que no és ni en l'ésser humà ni en el món, sinó en la seva trobada. D'una banda, desitgem claredat, unitat i sentit; de l'altra, el món calla i no respon a aquesta exigència. L'absurd és aquest divorci, que pot irrompre en qualsevol moment, enmig de la rutina, quan de sobte ens preguntem per a què.

Camus va analitzar les respostes possibles. Va rebutjar el suïcidi físic, que elimina un dels termes de l'absurd en lloc de sostenir-lo, i també el que va anomenar suïcidi filosòfic: el salt a una fe o a un sistema que promet un sentit últim i dissol la tensió. Va proposar en canvi la rebel·lia, la llibertat i la passió: viure amb plena consciència de l'absurd sense renunciar a la vida. La seva imatge central és Sísif, condemnat a pujar eternament una roca que torna a caure, que Camus ens convida a imaginar feliç. Més tard, a L'home revoltat, va vincular aquesta rebel·lia amb la solidaritat entre els éssers humans.

A diferència dels qui busquen un sentit que doni una resposta definitiva, Camus proposa mantenir-se en la pregunta amb lucidesa i dignitat. Aquesta actitud ens sembla valuosa en un temps en què abunden les promeses fàcils de plenitud i les ideologies que ho expliquen tot. Reconèixer l'absurd no porta necessàriament al nihilisme, sinó a una forma d'honestedat que es nega a mentir-se. En la vida quotidiana, l'absurd pot aparèixer també com a buit existencial, i la manera de respondre-hi marca una diferència enorme.

Hi ha moments en què la vida sembla no tenir sentit, i la proposta de Camus no consisteix a negar-ho ni a fugir, sinó a continuar vivint amb intensitat malgrat tot. Trobar alegria en el que és concret, en la bellesa, en l'amistat, en la feina ben feta; rebel·lar-se contra el que humilia; comprometre's amb els altres. S'assembla, en alguns aspectes, a l'amor fati de Nietzsche, tot i que sense el seu to afirmatiu total. I si la pregunta pel sentit esdevé desesperació, és important no quedar-s'hi sol i buscar companyia i ajuda.