Llibertat

Poques paraules han estat tan invocades i tan disputades. La filosofia antiga va pensar la llibertat sobretot com a llibertat interior: per a Epictet, que havia estat esclau, ningú no ens pot arrabassar l'ús dels nostres judicis, i aquí resideix la veritable llibertat. Spinoza la va entendre com la comprensió de les causes que ens determinen, davant la il·lusió d'un lliure albir sense condicions. I l'existencialisme del segle XX la va convertir en el tret definitori de l'ésser humà: per a Sartre, estem condemnats a ser lliures, perquè no tenim una essència fixada per endavant i ens hem de fer a través de les nostres eleccions.

Aquesta llibertat radical té un revers. Si som lliures, som també responsables del que fem i del que som, sense excuses en la natura, en Déu o en les circumstàncies. D'aquí ve l'angoixa que acompanya la consciència de la llibertat i la temptació de fugir-ne mitjançant la mala fe. Simone de Beauvoir hi va afegir un matís decisiu: la meva llibertat no es pot realitzar plenament si nego la dels altres, perquè només som lliures en un món en què els altres també ho són. I nombrosos pensadors han recordat que la llibertat concreta depèn de condicions materials, socials i polítiques.

Ens importa defensar una idea de llibertat més rica que la que circula en el discurs dominant. Avui se sol identificar ser lliure amb poder escollir entre productes, opcions o estils de vida, mentre s'ignoren les dependències que ens lliguen sense que ho notem: al consum, a l'aprovació, a la pressa. La llibertat que busquem té a veure amb l'emancipació d'aquests lligams, amb la capacitat de pensar per un mateix i amb la solidaritat que fa possible la llibertat de tothom, en la línia de l'autenticitat existencial i de la cura del món.

Exercir la llibertat comença per petites preguntes: això que faig ho he triat jo o ho faig per inèrcia? Què m'impedeix actuar d'acord amb el que valoro? Quines condicions necessitarien els altres per ser tan lliures com jo? La distinció estoica entre el que depèn de nosaltres i el que no, la dicotomia del control, pot ser un bon punt de partida. La llibertat no és un estat que es posseeix d'una vegada per sempre, sinó una pràctica que es renova en cada decisió.