Acostumem a pensar la llibertat com una cosa desitjable: poder triar, no dependre de ningú, decidir la nostra pròpia vida. Però n'hi ha prou d'aturar-se davant d'una decisió important per descobrir que la llibertat també pesa. Triar és renunciar. I ningú no pot triar per nosaltres sense que, d'alguna manera, ho hàgim permès.
Jean-Paul Sartre va portar aquesta intuïció fins a l'extrem. Per a ell, l'ésser humà no té una naturalesa fixa que determini el que ha de fer: primer existeix i després, a través dels seus actes, es defineix. Aquesta és la seva grandesa i la seva càrrega.
La fugida
La paraula «condemna» no és casual. Sartre descriu l'angoixa com l'experiència d'aquesta llibertat sense fons: el vertigen de saber que res ni ningú no garanteix que les nostres eleccions siguin les correctes. No és por d'alguna cosa concreta, sinó de nosaltres mateixos, del que podríem fer.
Davant d'aquest vertigen, la temptació més habitual és fugir. Sartre va anomenar mala fe aquesta fugida: l'autoengany pel qual ens diem que no teníem opció. «És que sóc així». «És el que toca». «No depèn de mi». La mala fe no és exactament mentir als altres, sinó mentir-nos a nosaltres mateixos per no haver de carregar amb la responsabilitat del que triem.
El marge que tenim
Però seria injust quedar-se només amb aquesta lectura. Hi ha condicionaments reals: econòmics, socials, psicològics. Marx va parlar d'alienació per descriure com el treballador esdevé estrany a si mateix en un sistema que no controla. No tot el que atribuïm a «les circumstàncies» és mala fe; de vegades és simplement veritat.
La pregunta, doncs, no és si som absolutament lliures, sinó què fem amb el marge que tenim. Fins i tot en condicions estretes hi queda una zona d'elecció: com interpretem el que ens passa, quina actitud adoptem, quin petit gest fem en lloc d'un altre.
L'autenticitat, en aquest sentit, no consisteix a descobrir un jo veritable amagat, sinó a assumir amb lucidesa que som responsables d'aquest marge. No és una conquesta definitiva, sinó una pràctica: cada vegada que diem «no tenia cap altra opció», podem aturar-nos i preguntar-nos, amb honestedat, si és cert.
