Viure no és arribar a ser el que un és
Hi ha una frase que travessa bona part de la tradició filosòfica i psicològica occidental:
"Arriba a ser el que ets".
La idea sembla bonica. Promet autenticitat. Profunditat. Un destí interior.
Com si dins de cada persona hi hagués una essència esperant ser descoberta. Un "jo veritable" amagat sota les capes de la por, el costum o les expectatives alienes. I viure consistís, precisament, a treure tot el que sobra fins a coincidir, finalment, amb un mateix.
Però, i si el problema comencés aquí?
I si la vida no funcionés com un procés de revelació, sinó de transformació constant?
L'obsessió contemporània per trobar-se
Vivim en una època obsessionada amb la identitat.
Se'ns demana que ens definim contínuament:
qui ets, què vols, quin és el teu propòsit, quina és la teva versió autèntica.
La cultura del desenvolupament personal va convertir la identitat en un projecte. Cal conèixer-se, alinear-se, optimitzar-se, convertir-se en "la millor versió d'un mateix".
I tot i que aquesta recerca pot contenir alguna cosa valuosa, també produeix una forma silenciosa de patiment: la sensació de no acabar d'arribar mai.
Perquè sempre sembla que falta alguna cosa per convertir-se plenament en qui un hauria de ser.
Més claredat.
Més coherència.
Més seguretat.
Més autenticitat.
Com si existir fos una tasca pendent.
El problema d'imaginar un "jo definitiu"
La frase "arriba a ser el que ets" suposa que existeix un nucli estable i idèntic a si mateix.
Però l'experiència humana poques vegades és així.
Som contradictoris. Canviants. Inacabats.
Hi ha parts nostres que apareixen tard. D'altres desapareixen sense avisar. Hi ha desitjos que canvien, vincles que ens transformen, ferides que alteren la nostra manera de mirar el món.
Fins i tot la memòria modifica qui creiem que som.
No hi ha una versió final esperant al final del camí.
I potser això no és un fracàs.
Potser és precisament el que és humà.
Viure també és no acabar de resoldre's
Potser el problema no és estar incomplets.
Potser el problema és creure que hauríem de deixar d'estar-ho.
Hi ha una violència subtil en l'exigència de tenir una identitat clara, sòlida i permanent. Perquè obliga a tancar una cosa que, per naturalesa, roman oberta.
La vida no sempre avança cap a una definició més precisa d'un mateix.
De vegades avança cap a una tolerància més gran de la incertesa.
Acceptar que un canvia.
Que no sempre s'entén.
Que pot sostenir contradiccions sense haver-les de resoldre totes.
Madurar potser no consisteix a trobar una essència definitiva.
Potser consisteix a deixar d'exigir-la.
La llibertat de no estar acabat
Hi ha un cert alleujament a abandonar la fantasia del "jo final".
Perquè aleshores la vida deixa de ser una cursa cap a una versió perfecta d'un mateix.
I es converteix en una cosa més humil i més real:
un procés obert.
Habitar-se no com una obra acabada, sinó com una cosa viva.
Canviant.
Parcial.
En moviment.
Potser viure no és arribar a ser el que un és.
Potser viure és acceptar que mai no s'és del tot.
I que, tot i així, la vida pot ser plena.
