Ésser-per-a-la-mort

A Ésser i temps, publicat el 1927, Martin Heidegger va analitzar l'existència humana a partir de la seva finitud. La mort, deia, no és un simple esdeveniment que passarà al final de la vida, sinó una possibilitat que la travessa sencera: som, des de sempre, éssers que van cap a la mort. La va descriure com la possibilitat més pròpia, perquè ningú no pot morir per un altre; com una possibilitat certa, perquè sabem que arribarà; i indeterminada, perquè no sabem quan. Ésser-per-a-la-mort és assumir aquesta condició en lloc d'amagar-la.

Heidegger observava que en la vida quotidiana tendim a esquivar la mort. Diem que «hom es mor», com una cosa que els passa als altres i que encara no ens concerneix. Aquesta fugida forma part d'una existència impròpia, dispersa en el que tothom fa. En canvi, anticipar la pròpia mort, sense morbositat, retorna la persona a si mateixa: li mostra que el seu temps és limitat i que ha de triar què en fa. D'aquí sorgeix la possibilitat de l'autenticitat. La idea ha estat discutida: Levinas va insistir en la importància de la mort de l'altre, i Hannah Arendt va subratllar la natalitat, la capacitat de començar alguna cosa nova.

Aquesta reflexió connecta amb una intuïció molt antiga: el memento mori dels estoics i la meditació sobre la impermanència del budisme. Ens interessa aquesta convergència perquè mostra que pensar la mort no és una obsessió fosca, sinó una manera de viure amb més lucidesa. En una cultura que aparta la mort de la vista i promet una joventut inacabable, recuperar aquesta consciència és un acte de veritat i també de llibertat.

No cal llegir Heidegger per practicar el que proposa. N'hi ha prou amb aturar-se, de tant en tant, a recordar que el nostre temps és limitat, i preguntar-se si estem vivint com voldríem. Moltes persones expliquen que la proximitat de la mort, pròpia o d'algú estimat, els va fer veure amb claredat el que és important. L'angoixa que pot aparèixer en pensar-hi no és necessàriament una cosa que calgui evitar: ben acollida, pot convertir-se en un impuls per viure de manera més intensa, més present i més fidel a un mateix.