Avui la felicitat és un mercat. Llibres, aplicacions, cursos i conferències prometen ensenyar-nos a ser feliços en pocs passos. Gairebé sempre entenen la felicitat de la mateixa manera: com un estat emocional positiu que es pot produir, mesurar i maximitzar. Davant d'aquesta visió, val la pena tornar a una paraula grega que Aristòtil va posar al centre de la seva ètica: eudaimonia.
No un estat, sinó una vida
Eudaimonia es tradueix habitualment com a «felicitat», però la traducció és enganyosa. Literalment significa «tenir un bon daimon», un bon esperit. Per a Aristòtil no es tractava de sentir-se bé, sinó de viure bé: desplegar plenament les capacitats pròpies de l'ésser humà, especialment la raó, en una vida activa i en companyia d'altres.
Per això l'eudaimonia no es pot avaluar en un moment aïllat. Només té sentit parlar-ne a propòsit d'una vida sencera.
El camí de la virtut
Com s'arriba a aquesta vida bona? A través de la virtut, entesa no com a obediència a normes, sinó com a excel·lència de caràcter. Les virtuts són hàbits que s'adquireixen practicant-les: un es torna valent actuant amb valentia, i just actuant amb justícia.
Aristòtil va descriure la virtut com un terme mitjà entre dos extrems: la valentia entre la temeritat i la covardia; la generositat entre el malbaratament i la gasiveria. Trobar aquest punt no és aplicar una fórmula, sinó exercir la prudència, la saviesa pràctica que sap què convé en cada situació. La tradició posterior recolliria quatre virtuts cardinals —prudència, justícia, fortalesa i temprança— com a eixos d'aquesta vida reeixida.
Un contrapunt a l'autoajuda
La psicologia humanista del segle XX va recuperar algunes d'aquestes idees. Abraham Maslow va parlar d'autorealització per descriure el desplegament del potencial humà, un ressò modern de l'eudaimonia. Però hi ha una diferència important: per a Aristòtil, l'ésser humà és un animal polític i no es pot realitzar en solitari. La vida bona inclou l'amistat, la participació en la comunitat i la justícia.
Aquí rau potser la crítica més profunda que l'eudaimonia adreça a la indústria de la felicitat. Aquesta ens proposa un projecte individual: gestionar les nostres emocions, optimitzar el nostre benestar. Aristòtil ens recorda que la felicitat no és una cosa que es consumeix ni un estat que es fabrica, sinó una manera de viure que es conrea amb altres, al llarg del temps, i que inclou també l'esforç, la dificultat i el compromís amb allò que és just.
