El relat de l'èxit personal, tan present en la nostra societat, exalta la idea que tothom pot aconseguir el que es proposi si hi treballa prou. Aquest mite, sostingut per discursos motivacionals i per la cultura de l'emprenedoria, amaga les profundes desigualtats estructurals que modelen les nostres oportunitats. Des d'una perspectiva filosòfica, fins a quin punt aquest relat és ètic o realista?
L'individualisme com a ideologia
Jean-Paul Sartre va popularitzar la idea que "estem condemnats a ser lliures", emfasitzant la responsabilitat individual en la construcció de les nostres vides. Tanmateix, aquest enfocament, en la seva interpretació moderna, ha estat despullat de la seva dimensió existencial per convertir-se en un imperatiu social: tenir èxit o fracassar depèn únicament d'un mateix.
La filòsofa contemporània Judith Butler critica aquesta visió individualista i destaca com ignora els factors socials que ens constitueixen. El gènere, la classe social, l'accés a l'educació i les xarxes de suport són determinants que sovint escapen al control individual.
La invisibilització de les estructures de poder
El mite de l'èxit personal perpetua la idea que les barreres estructurals —com el racisme, el sexisme o la pobresa— no són rellevants si l'individu "s'hi esforça prou". Aquest relat no només és enganyós, sinó també perillós, ja que responsabilitza els individus de fracassos que són, en realitat, producte de sistemes desiguals.
Frantz Fanon, en la seva anàlisi del colonialisme, ja advertia com les estructures de poder manipulen la subjectivitat i ens fan creure que els problemes col·lectius són merament personals. En aquest sentit, el discurs de l'èxit individual reforça l'statu quo i dificulta l'acció col·lectiva.
L'èxit com a alienació
Karl Marx va introduir el concepte d'alienació per descriure com, en un sistema capitalista, els individus es desconnecten de la seva essència humana. La recerca de l'èxit, definit en termes d'acumulació de riquesa o d'estatus, pot ser una forma moderna d'alienació. Les persones queden atrapades en una cursa interminable i obliden els seus valors i desitjos més profunds.
Aquesta crítica es vincula amb les idees de Byung-Chul Han, que assenyala a La Sociedad del Cansancio com l'autoexplotació s'ha convertit en una norma. L'individu, que vol ser el seu propi "emprenedoria", sacrifica el seu benestar mental en nom d'un ideal inassolible.
Repensar l'èxit des de la filosofia
Què vol dir realment tenir èxit? Per a Aristòtil, la veritable felicitat (eudaimonia) no rau en la riquesa ni en el reconeixement, sinó en viure una vida virtuosa, en harmonia amb els nostres valors i en relació amb els altres. En lloc de perseguir metes dictades per una societat consumista, podríem reconsiderar què és el que realment ens dona sentit.
Així mateix, des de la perspectiva comunitària de filòsofes com Hannah Arendt, l'èxit no hauria de ser un assoliment individual, sinó un projecte compartit. Viure en comunitat implica reconèixer que les nostres vides estan entrellaçades i que el benestar col·lectiu és més important que les ambicions personals.
Una crítica necessària per a un canvi real
Qüestionar el mite de l'èxit personal no vol dir negar l'esforç individual, sinó posar-lo en context. La filosofia ens convida a mirar més enllà dels relats simplistes i a reconèixer les complexitats del món en què vivim. Només així podrem construir una societat més justa, on l'èxit no sigui un privilegi de pocs, sinó un camí accessible per a tothom.
