Acostumem a pensar que els nostres desitjos són nostres: que volem una cosa perquè, d'alguna manera, respon al que som. El pensador francès René Girard va posar en dubte aquesta convicció. Segons ell, no desitgem directament els objectes, sinó que desitgem el que altres desitgen. El nostre desig és, en la seva arrel, imitatiu.
Girard va formular aquesta idea en el seu primer llibre, Mentida romàntica i veritat novel·lesca (1961), analitzant grans novel·listes com Cervantes, Stendhal, Flaubert, Proust i Dostoievski. Don Quixot no desitja ser cavaller errant per si mateix: desitja imitar Amadís de Gaula. Emma Bovary desitja el que desitgen les heroïnes de les novel·les que ha llegit. Els grans novel·listes, deia Girard, havien comprès una cosa que la filosofia romàntica amagava: el desig sempre té un model.
El triangle del desig
Girard va anomenar aquest fenomen desig mimètic i el va descriure com un triangle: un subjecte, un objecte i un mediador o model. Quan el model és lluny —un heroi literari, una celebritat—, la imitació és inofensiva. Però quan és a prop —un germà, un col·lega, un veí—, el model es converteix fàcilment en rival. Tots dos volen el mateix, i cadascun intensifica el desig de l'altre.
La publicitat coneix bé aquest mecanisme. Poques vegades ens mostra un producte sense més; ens mostra algú que el desitja o que en gaudeix. Les xarxes socials ho han portat a l'extrem: veiem contínuament el que altres tenen, fan i viuen, i això alimenta un consumisme que no se sacia mai, perquè sempre hi haurà un nou model per imitar.
De la rivalitat al boc expiatori
Girard va portar la seva teoria molt més lluny. A La violència i allò sagrat (1972) i El boc expiatori (1982) va sostenir que la rivalitat mimètica, quan s'estén a tot un grup, genera una crisi de violència contagiosa. Les societats arcaiques haurien trobat una solució terrible: concentrar tota aquesta violència sobre una sola víctima, el boc expiatori, el sacrifici del qual restableix la pau.
La història és plena d'exemples: minories culpades d'epidèmies, crisis o desgràcies col·lectives. I també la nostra vida quotidiana: el company de feina que tothom critica, el grup que s'uneix contra algú. Reconèixer aquest mecanisme és el primer pas per no participar-hi.
Podem desitjar d'una altra manera?
Si el desig és mimètic, no podem deixar d'imitar. Però sí que podem triar millor els nostres models i fer-nos conscients de quan un desig no neix de la nostra necessitat, sinó de la comparació. Una pregunta senzilla pot ajudar: continuaria desitjant això si ningú més no ho tingués, o si ningú no sabés que ho tinc? La resposta, de vegades, ens retorna una llibertat inesperada.
