Desig mimètic

El pensador francès René Girard va formular aquesta idea en el seu primer llibre, dedicat als grans novel·listes europeus. Va observar que en obres com el Quixot, Madame Bovary o les novel·les de Stendhal, Proust i Dostoievski, els personatges no desitgen les coses de manera espontània, sinó perquè un altre, un model, les desitja o les posseeix. Don Quixot vol ser cavaller perquè imita Amadís de Gaula; Emma Bovary desitja la vida de les heroïnes de les seves lectures. Girard va anomenar aquest fenomen desig mimètic: el nostre desig no és tan original com creiem, sinó que s'aprèn imitant.

Aquesta imitació no és un defecte, sinó un tret fonamental de la condició humana: aprenem a desitjar com aprenem a parlar, observant els altres. El problema apareix quan el model i l'imitador desitgen el mateix objecte i aquest no es pot compartir. Aleshores el model es converteix en rival, la rivalitat s'intensifica i l'objecte mateix passa a un segon pla. Girard pensava que aquesta dinàmica explica bona part de la violència humana, que tendeix a contagiar-se i a estendre's, i que les societats han resolt sovint mitjançant el mecanisme del boc expiatori.

La teoria de Girard il·lumina amb força el món contemporani. La publicitat, les xarxes socials i la cultura de les celebritats funcionen com a grans màquines de desig mimètic: ens mostren constantment altres persones desitjant, posseint i gaudint, i ens conviden a imitar-les. El consumisme s'alimenta d'aquesta dinàmica, igual que la comparació constant que tant de mal fa a l'autoestima. Comprendre que bona part del que volem ho volem perquè altres ho volen és un exercici de lucidesa i de llibertat.

Alliberar-se del tot de la imitació és impossible; el que sí que podem fer és triar millor els nostres models i reconèixer quan un desig no és realment nostre. Pot ajudar preguntar-se, davant d'un anhel intens, qui ens l'ha contagiat, què representa i si continuaria important-nos si ningú més el desitgés. Envoltar-se de persones la manera de viure de les quals admirem de debò, i no només l'èxit de les quals envegem, orienta el desig cap al que ens fa créixer. I reconèixer el rival com algú que desitja el mateix que nosaltres pot desactivar molts conflictes.