Etnocentrisme

El sociòleg nord-americà William Graham Sumner va popularitzar el terme a principis del segle XX per descriure la tendència de tot grup humà a considerar-se el centre de tot i a jutjar els altres segons els seus propis valors, costums i criteris. L'etnocentrisme porta a percebre el que és diferent com a estrany, inferior, bàrbar o equivocat, i a prendre el que és propi com a natural i universal. És una tendència molt estesa, probablement present en totes les cultures, i sovint actua sense que en siguem conscients.

L'antropologia moderna es va construir en bona mesura com un esforç per superar l'etnocentrisme. Franz Boas va defensar estudiar cada cultura en els seus propis termes, cosa que va donar lloc al relativisme cultural com a mètode. Claude Lévi-Strauss va assenyalar la paradoxa que els qui consideren bàrbars altres pobles reprodueixen precisament l'actitud que els atribueixen. Més recentment, el pensament decolonial ha mostrat com l'etnocentrisme europeu es va convertir en una forma de dominació, en presentar la seva pròpia història, ciència i manera de viure com la mesura de tota la humanitat.

Ens importa perquè el pensament crític comença per qüestionar el que donem per evident. Moltes de les nostres idees sobre la felicitat, la salut mental, la família o el progrés són locals, encara que les visquem com a universals. Obrir-se a altres tradicions, com fem en dialogar amb el budisme, el taoisme o les savieses indígenes, exigeix una actitud d'humilitat i d'escolta, propera a l'epokhé dels escèptics. També ens posa en guàrdia contra la projecció de les nostres pors sobre altres pobles, que tantes vegades ha alimentat la violència.

Superar l'etnocentrisme no vol dir renunciar a tot criteri ni acceptar que tot s'hi val, sinó aprendre a mirar des d'altres llocs abans de jutjar. Pot ajudar llegir autors d'altres cultures, viatjar amb curiositat i no només com a turista, escoltar persones migrants sense reduir-les a estereotips, preguntar-se què ens sembla natural i per què. L'empatia cultural és una capacitat que s'entrena, i cada vegada que descobrim la lògica del que ens resultava estrany, el nostre món s'eixampla.