Coneix-te a tu mateix

Segons la tradició, la inscripció gnôthi seautón figurava al pronaos del temple d'Apol·lo a Delfos, al costat d'altres màximes com «res en excés». En el seu sentit original probablement era una advertència religiosa: recorda que ets un mortal i no un déu, coneix els teus límits. Sòcrates la va convertir en una cosa diferent i més inquietant. Per a ell, conèixer-se era examinar sense descans les pròpies creences, descobrir quanta part del que donem per sabut no resisteix la pregunta, i reconèixer la pròpia ignorància com a punt de partida de tota recerca.

La màxima ha recorregut tota la història del pensament amb sentits molt diversos. Per al neoplatonisme, conèixer-se era remuntar cap a la part més alta de l'ànima; per a Agustí d'Hipona, trobar en la pròpia interioritat l'empremta d'alguna cosa que la transcendeix; per a Montaigne, observar-se amb honestedat en tota la seva contradicció i canvi. La psicoanàlisi hi va afegir un tomb: bona part del que som roman a l'inconscient, de manera que conèixer-se ja no pot ser un simple exercici d'introspecció. Foucault, per la seva banda, va recordar que a l'antiguitat aquesta màxima estava subordinada a la cura de si: hom es coneix per transformar-se, no per mera curiositat.

L'autoconeixement és un dels eixos de la nostra escola, però l'entenem lluny de l'obsessió contemporània pel jo. Conèixer-se no és fabricar una marca personal ni col·leccionar etiquetes sobre la pròpia personalitat, sinó desembolicar els judicis, desitjos i il·lusions que ens governen sense que ho sapiguem. Per això l'autoconeixement és també un exercici crític: ens protegeix de les manipulacions alienes i dels autoenganys propis, com la mala fe que descrivia Sartre.

Prendre's seriosament aquesta màxima suposa acceptar una tasca que no s'acaba mai. Es practica en l'escriptura, en la conversa honesta amb els altres, en l'atenció al que sentim i a com reaccionem, en la disposició a deixar-se interpel·lar per un text o per un acompanyant. De vegades el que apareix no és agradable: la pròpia ombra, les contradiccions, els límits. Però precisament aquí comença una llibertat més real, la de qui ja no necessita defensar a qualsevol preu la imatge que té de si mateix.