Temprança

La paraula grega sophrosýne és difícil de traduir. Vol dir moderació i domini d'un mateix, però també seny, sobrietat i una mena de salut de l'ànima. Plató li va dedicar el Càrmides, on s'assagen diverses definicions sense arribar a una conclusió definitiva, i a la República la va descriure com l'harmonia que es produeix quan les parts de l'ànima accepten qui ha de governar. Aristòtil la va entendre com un terme mitjà en relació amb els plaers del cos, entre la disbauxa i una insensibilitat que tampoc no considerava virtuosa.

Convé no confondre-la amb la repressió o el puritanisme. Per als antics, la temprança no consistia a renunciar al plaer, sinó a relacionar-s'hi de manera lliure. Epicur, sovint caricaturitzat com un defensor de l'excés, ensenyava precisament el contrari: els plaers més estables s'assoleixen amb una vida senzilla, i qui depèn de luxes es condemna a la insatisfacció. Els estoics, per la seva banda, veien en el desig descontrolat una de les principals fonts de torbació, i el budisme situa en la set i l'aferrament l'arrel del patiment.

Ens sembla una virtut profundament contracultural. Vivim en una economia que necessita que desitgem sempre més, que converteix cada mancança en una oportunitat de venda i cada moment lliure en temps de consum. En aquest context, la temprança deixa de ser una virtut privada i esdevé un gest crític davant del consumisme i una condició per a la sostenibilitat del planeta. Saber quan n'hi ha prou és, avui, una manera de tenir cura d'un mateix i del món.

Practicar-la no exigeix grans renúncies, sinó atenció. Adonar-se de què necessitem realment i què és només impuls; notar com certs hàbits ens deixen més buits del que prometien; aprendre a gaudir del que ja tenim. La temprança retorna el gust per les coses, perquè qui no està sempre perseguint el que ve després pot aturar-se en el present. I aporta una llibertat discreta, la de no estar a mercè de qualsevol estímul que se'ns ofereixi.