Hi ha dies en què les coses no surten com esperàvem. Un pla s'enfonsa, una porta es tanca, la vida pren una desviació que no havíem triat. La reacció natural és resistir-se: això no hauria d'estar passant. Però hi ha una altra possibilitat, més exigent i més lliure.
Amor fati significa «amor al destí». Nietzsche el va formular, però la intuïció és molt més antiga. Els estoics ja ensenyaven a desitjar que les coses passin com passen. El seu punt de partida era la dicotomia del control: hi ha coses que depenen de nosaltres i coses que no. Lluitar contra les segones només produeix patiment.
Però l'amor fati va un pas més enllà de l'acceptació resignada. No diu «ho suporto», sinó «ho acullo». Tracta cada esdeveniment, fins i tot el difícil, com a material amb què construir una vida. Marc Aureli ho expressava amb la imatge del foc, que converteix en flama tot el que s'hi llança.
Això requereix temprança, aquella moderació que no es deixa arrossegar pel primer impuls de rebuig, i conrea una equanimitat que no depèn que tot vagi bé.
La propera vegada que alguna cosa no surti com esperaves, prova de fer-te una pregunta senzilla: i si això també formés part del meu camí? No es tracta de fingir alegria, sinó de deixar de barallar-se amb el que ja és, per poder respondre-hi amb tot el que som.
