Autocompassió

La psicòloga Kristin Neff va introduir aquest concepte en la recerca psicològica a principis del segle XXI, inspirant-se en la seva pròpia pràctica del budisme. El va definir a partir de tres components. L'amabilitat amb un mateix, en lloc del judici sever, davant dels errors i del patiment. El reconeixement de la humanitat compartida: equivocar-se i patir és part de l'experiència de tothom, no una anomalia personal. I l'atenció plena, que permet reconèixer el dolor sense negar-lo ni exagerar-lo. L'autocompassió és, en definitiva, dirigir cap a un mateix la compassió que sentiríem per un amic.

Neff la va proposar com a alternativa a l'autoestima, que sovint depèn de l'èxit i de la comparació amb els altres i s'enfonsa quan fallem. L'autocompassió, en canvi, està disponible precisament en els moments difícils. Paul Gilbert, per la seva banda, va desenvolupar una teràpia centrada en la compassió per a persones amb nivells alts d'autocrítica i de vergonya. És important no confondre-la amb l'autocomplaença o amb el fet de lamentar-se: les recerques suggereixen que qui es tracta amb amabilitat assumeix millor la responsabilitat dels seus errors i persevera més.

Aquesta idea desmunta un prejudici molt arrelat: la creença que necessitem ser durs amb nosaltres mateixos per millorar. Moltes persones porten dins una veu crítica implacable, heretada de la seva educació o d'una cultura que valora l'exigència per sobre de tot, i creuen que sense ella caurien en la mandra. L'experiència terapèutica mostra el contrari: la crueltat interior paralitza, mentre que l'amabilitat permet mirar els errors de cara. L'autocompassió és també un antídot contra la culpa que no repara res.

Hi ha pràctiques senzilles per conrear-la. Davant d'un moment difícil, pot ajudar reconèixer el que sentim, recordar que altres persones passen per situacions semblants i preguntar-nos què li diríem a algú estimat en el nostre lloc. Algunes persones troben útil un gest físic, com posar la mà al pit, o escriure's una carta amable. Al principi pot resultar estrany o fins i tot incòmode, sobretot per a qui està acostumat a exigir-se molt. Amb la pràctica, aquesta veu més càlida esdevé un suport real.