Hi ha una cosa que es repeteix en gairebé totes les converses d'acompanyament: la urgència per tancar.
Tancar una decisió.
Tancar una etapa.
Tancar una ferida.
Com si viure consistís a anar clausurant preguntes.
Però no. Viure s'assembla més aviat a una altra cosa: a quedar-se massa temps en llocs on no hi ha respostes clares.
La incertesa no és un accident de la vida. No és una fase de transició que, si fem bé les coses, desapareixerà. És la condició mateixa en què vivim. I, tanmateix, tot el que ens envolta està dissenyat per fer-nos creure el contrari. Se'ns ensenya a triar de pressa, a definir-nos aviat, a tenir clar què volem. A no dubtar gaire.
Dubtar incomoda.
No saber incomoda.
Així que busquem sortides. De vegades en forma de consells. D'altres en forma de teories sobre nosaltres mateixos. Moltes, en forma de decisions precipitades que ens donen la il·lusió de control. Però el problema no desapareix. Només canvia de lloc.
En l'acompanyament filosòfic apareix una tensió difícil de sostenir: la de no afanyar-se a resoldre. Perquè qui arriba sol fer-ho amb una expectativa comprensible:
vull entendre què em passa per poder sortir d'aquí.
I, tanmateix, el que s'obre no és una sortida, sinó un espai. Un espai on el que passa no és la resolució, sinó la permanència.
Romandre en la pregunta.
Romandre en la contradicció.
Romandre en allò que no encaixa.
No perquè hi hagi res de valuós en el patiment en si, sinó perquè hi ha alguna cosa profundament enganyosa en la pressa per eliminar-lo.
Sostenir la incertesa no és una actitud passiva. No és "deixar-se portar" ni resignar-se. És una pràctica exigent. Implica renunciar —ni que sigui temporalment— a la necessitat d'entendre-ho tot. A la necessitat de tenir raó. A la necessitat de controlar el relat del que ens passa.
Implica, també, tolerar una certa intempèrie.
Perquè quan no hi ha respostes clares, tampoc no hi ha refugis estables.
I això deixa al descobert una cosa que no sempre volem veure: la fragilitat de les nostres certeses.
Per això no és estrany que, en molts processos, aparegui la temptació d'escapar.
Escapar cap a explicacions ràpides.
Escapar cap a etiquetes.
Escapar cap a decisions que alleugen, però que no necessàriament aclareixen.
No es tracta de jutjar aquest moviment. És comprensible. Però sí de poder-lo veure. De poder reconèixer quan estem buscant claredat i quan estem, simplement, intentant deixar de sentir-nos perduts.
L'acompanyament filosòfic, en aquest sentit, no ofereix solucions en el sentit habitual.
No organitza la vida en passos. No garanteix tranquil·litat. No promet respostes definitives.
Ofereix, en tot cas, una altra cosa: la possibilitat de no estar sol en aquest lloc incert.
I això, encara que sembli poca cosa, canvia alguna cosa. Perquè hi ha una diferència entre perdre's sense més
i perdre's amb algú que no intenta treure't d'aquí massa de pressa.
Potser sostenir la incertesa no consisteix a aprendre a viure sense respostes,
sinó a deixar d'exigir-les abans d'hora.
A permetre que algunes preguntes durin més del que voldríem.
A acceptar que no tot es resol quan un decideix que s'hauria de resoldre.
I a reconèixer que, de vegades, el més honest que podem fer amb el que ens passa
no és entendre-ho, sinó romandre-hi prou temps perquè comenci a dir alguna cosa diferent.
No és fàcil.
Probablement no ho serà mai.
Però hi ha alguna cosa en aquesta dificultat que no és un obstacle, sinó una porta.
No cap a la certesa,
sinó cap a una manera més lúcida —i potser més sòbria— d'estar a la vida.
