La síndrome de burnout —o síndrome d'estar cremat— la va descriure als anys setanta el psicòleg Herbert Freudenberger en observar voluntaris d'una clínica que, després de mesos de dedicació, acabaven exhaustos, cínics i desconnectats de la seva pròpia feina. Avui l'Organització Mundial de la Salut el reconeix com un fenomen lligat a l'entorn laboral, caracteritzat per tres elements: esgotament, distanciament mental de la feina i sensació d'ineficàcia.
És important subratllar el que el burnout no és: no és simplement estar cansat. El cansament es repara descansant. El burnout, en canvi, persisteix després de les vacances, perquè no neix només de l'excés de feina, sinó d'una relació trencada amb el que fem.
De l'estrès a l'esgotament
L'estrès és una resposta adaptativa: l'organisme s'activa davant d'una exigència i, quan aquesta passa, torna a l'equilibri. El problema apareix quan l'exigència no s'acaba mai. L'activació es torna crònica i el cos, que no està dissenyat per viure en alerta permanent, n'acaba pagant el preu.
A diferència de l'estrès, que acostuma a implicar un excés d'implicació, el burnout es caracteritza pel contrari: una retirada emocional. La persona ja no sent que el seu esforç tingui sentit.
La societat del rendiment
El filòsof Byung-Chul Han va proposar una lectura que desplaça el focus de l'individu a la societat. A La sociedad del cansancio sosté que hem passat d'una societat disciplinària, basada en prohibicions («no has de»), a una societat del rendiment, basada en el manament positiu («pots»). Ja no cal un cap que ens exploti: ens explotem a nosaltres mateixos, convençuts que així ens realitzem.
Per això el burnout és tan difícil de detectar: el subjecte esgotat no se sent víctima de ningú, sinó responsable del seu propi fracàs.
Accelerar sense arribar enlloc
El sociòleg Hartmut Rosa hi afegeix una altra peça: l'acceleració social. La tecnologia ens hauria d'alliberar temps i, tanmateix, cada vegada en tenim menys. Accelerem el ritme de producció, de comunicació i de canvi social, i amb això la sensació d'anar sempre tard.
Davant l'acceleració, Rosa no proposa simplement frenar, sinó recuperar la ressonància: una relació viva amb el món, en què alguna cosa ens toca i nosaltres hi responem. El burnout seria, des d'aquesta perspectiva, l'experiència d'un món que ha deixat de ressonar: continuem fent coses, però ja res no ens diu res.
Què fer?
Entendre el burnout com un fenomen social no vol dir que no puguem fer res individualment. Descansar, posar límits i demanar ajuda professional són passos necessaris. Però convé no convertir la recuperació en un nou projecte de rendiment («optimitzar el meu descans»).
Potser la pregunta més fèrtil no és com rendir més sense cremar-se, sinó quina relació volem tenir amb la nostra feina i amb el nostre temps. Quines coses ens fan ressonar. I quina part de la nostra exigència és realment nostra, i quina part l'hem interioritzada d'una societat que mai no dirà que ja n'hi ha prou.
