Durant bona part del segle XX, la gran metàfora per pensar el perill va ser la immunològica. Hi havia un dins i un fora, allò propi i allò estrany, i qualsevol cos aliè —un virus, un bacteri, un enemic en plena Guerra Freda— s'havia de detectar i repel·lir. La salut consistia a defensar-se.
Byung-Chul Han obre La sociedad del cansancio amb una tesi que desmunta aquesta imatge: el segle XXI ja no és bacterià ni víric, sinó neuronal. Les seves malalties emblemàtiques són la depressió, el trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat, el trastorn límit de la personalitat o la síndrome de burnout. I cap d'elles no arriba de fora.
La fi del paradigma immunològic
Segons Han, la globalització ha dissolt les fronteres que sostenien el paradigma immunològic. L'altre ja no es viu com una amenaça que cal expulsar, sinó com una diferència que es pot consumir: allò exòtic convertit en producte, l'estranger reduït a un problema de gestió. Sense veritable alteritat, la vella lògica de la defensa —introduir una mica d'allò estrany per protegir-se, com fa una vacuna— perd el sentit.
Per això Han discuteix amb Roberto Esposito, que continua llegint el nostre present en clau immunitària, i amb Jean Baudrillard, que parla d'una violència «viral». Per a Han, la violència actual no es propaga per contagi d'un agent extern: prolifera des de dins del mateix sistema, com ho fan les cèl·lules d'un tumor.
Massa sí
La violència del nostre temps, sosté Han, no és la de la negativitat —la de l'enemic que ataca—, sinó la de la positivitat: la que neix de la superproducció, el superrendiment i la supercomunicació. És una violència suau, sense rostre, que no provoca rebuig perquè no es percep com a estranya. Ningú no ens obliga: som nosaltres els qui diem sí a tot.
El resultat no és una infecció, sinó un sobreescalfament. El jo no queda petrificat per una Medusa externa; es fon per excés d'allò idèntic, per massa sí, massa activitat, massa informació. El cansament, l'esgotament i la sensació d'ofec no són reaccions de defensa, sinó els símptomes d'un món saturat de positivitat en què ja no queda espai per a l'altre.
Recuperar la negativitat
La tesi de Han no invalida la dimensió clínica d'aquests trastorns, però convida a mirar-los també com un símptoma social. Si el malestar que ens envolta té a veure amb un excés i no amb una mancança, potser la resposta no passa per afegir-hi més estímuls, més tècniques o més optimisme, sinó per recuperar una mica de negativitat.
Des de Cura sui et proposem un exercici senzill: buscar petites «negativitats saludables» en el dia a dia. Una estona de pausa sense objectiu, un silenci que no s'omple, una tasca feta sense la pressió de rendir, un «no» dit a temps. No són una fugida del món, sinó la manera de tornar al jo els límits que necessita per no cremar.
