Acompanyament filosòfic? Teràpia filosòfica? Consultoria? Assessorament?
Anomenem la nostra tasca acompanyament per diferenciar-la d'altres nomenclatures que, com assessorament o consultoria, poden portar a malentesos. No és banal que ho fem així, ja que la mateixa paraula ens permet delimitar i precisar la tasca que estem desplegant.
Per a nosaltres, el filòsof més representatiu i que, d'altra banda, manifesta més clarament la tasca que aquí despleguem és, sens dubte, Sòcrates. Sense voler detallar el contingut del seu ensenyament, sí que volem parar atenció a la manera com ho fa, perquè hi van implícites moltes de les consideracions que desenvolupa aquest llibre.
En primer lloc, la tasca o finalitat del filòsof. No és altra que ajudar a treure a la llum, ajudar en el part de la veritat (maièutica). No es tracta, per tant, d'ensenyar cap veritat des d'una trona, sinó de facilitar a altres el reconeixement d'una veritat que ja habita en la interioritat de cadascú i que, per oblit o ignorància, està velada. Aquesta tasca d'ajuda es fa col·locant-se el filòsof al costat de qui fa el viatge; és a dir, cal que se situï de manera que no condueixi el viatger per un camí fressat (cosa que podria fer intentant ajudar-lo, aconsellant, exigint o prohibint), ni tampoc que, amb els seus propis prejudicis o cosmovisió (d'aquí l'imprescindible compromís amb si mateix i el fet d'haver fet abans un camí semblant), entorpeixi la direccionalitat de qui està ajudant. Cal, per tant, que el filòsof sigui capaç de col·locar-se al costat, com a acompanyant, des d'una actitud radical del no saber, arrelada en l'actitud filosòfica.
A continuació, la tonalitat de l'acompanyament. El filòsof no se situa al costat d'una manera asèptica, amistosa o paternal, sinó que busca provocar l'esdeveniment filosòfic. Com un tàvec, assenyala les fractures que permeten esquerdar la cuirassa i la identitat apuntalades en un ego o en una idea de jo i, per tant, ha de confrontar totes les manifestacions d'estratègies d'evitació que impedeixen a l'acompanyat fer l'exercici de presa de consciència o de desvetllament. La tasca no és fàcil, perquè alhora que confronta també ha de saber fins on pot arribar (per no anar ni massa de pressa ni massa a poc a poc) i tenir molt clara la dimensió de cura que acompanya l'activitat filosòfica. També com a tonalitat de l'activitat que despleguem s'evidencia allò que no es mostra de manera explícita en l'exercici de l'acompanyament i que, tot i ser implícit, condiciona i inspira el mateix recorregut. Ens referim al conjunt de sensacions que l'acompanyat rep a través de la companyia del filòsof i que, tot i que s'expressa de manera subtil, influeix de manera rellevant tant en el recorregut com en l'emergència de l'actitud. És compartit per l'experiència de cadascú que, més enllà del discursiu, també és important la forma i l'actitud de qui fa la tasca. L'honestedat, la humilitat, la passió, l'aixopluc, el compromís o la proximitat, per posar-ne alguns exemples, són elements actitudinals que medien en la relació filosòfica, la condicionen i mostren l'estar i l'actitud del filòsof.
En resum, el filòsof té com a finalitat facilitar la presa de consciència de la veritat que ja habita en la persona que decideix fer un camí filosòfic, i això es concreta a ajudar a identificar, prendre consciència i desvetllar l'actitud no filosòfica amb què la persona arriba.
Implícites en aquestes consideracions, que despleguen breument la tasca del filòsof, hi ha, per exemple, l'elecció de no tancar-se en la soledat a contemplar la veritat descoberta, sinó la necessitat de compartir i ajudar altres a fer un recorregut semblant; dit d'una altra manera, el compromís social que mobilitza la tasca i la finalitat tant del filosofar com del filòsof. D'altra banda, també hi ha la concepció de la mateixa activitat que, de nou, es concep no tant com una adquisició de coneixements, sinó com un exercici que busca tant la manifestació de l'actitud filosòfica com, lligada a això, l'emergència de l'ésser filosòfic o bol buit que jeu sota el vel de la quotidianitat.