Autoconeixement i cura de si

La cura de si és una de les idees més antigues de la filosofia occidental. Els grecs l'anomenaven epimeleia heautou i els romans cura sui, d'on pren el nom la nostra escola. No es tractava de consentir-se ni de millorar el rendiment personal, sinó d'una cosa més exigent: parar atenció a com pensem, sentim i actuem, per no viure arrossegats per inèrcies, pors o idees heretades que mai no hem examinat. Conèixer-se, en aquest sentit, no és acumular informació sobre un mateix, sinó un exercici continuat de lucidesa i de llibertat.

Sota aquesta gran temàtica reunim tot el que té a veure amb aquest treball interior: la serenitat com a actitud, la comprensió de l'ansietat i la por, la relació amb les nostres ferides i emocions, la pregunta pel jo i la identitat, l'atenció i el cos. També hi incloem les pràctiques que acompanyen aquest procés, com l'acompanyament filosòfic, la psicoteràpia, la psicoanàlisi o l'eneagrama, perquè ningú no es coneix del tot en solitud. Necessitem altres persones que ens escoltin, ens retornin preguntes i ens ajudin a veure el que per nosaltres mateixos no arribem a veure.

Aquesta és, per a nosaltres, la dimensió terapèutica de la filosofia. Partim que l'ésser humà és un ésser vulnerable i desencaixat, interpel·lat per la vida de maneres de vegades harmòniques i de vegades doloroses, i que la cura és l'actitud que permet acompanyar aquest recorregut. Però ens allunyem de la versió mercantil de l'autoconeixement, la que promet fórmules ràpides i converteix la interioritat en un altre projecte d'optimització. Conèixer-se de veritat implica també mirar el context que ens dona forma, i per això aquest camí interior és sempre obert al món i als altres. La cura de si, ben entesa, desemboca en la cura dels altres i del món que compartim.