Montaigne va escriure que filosofar és aprendre a morir, recollint una idea que es remunta a Plató i que els estoics van convertir en exercici quotidià. Per a Heidegger, la consciència de la nostra finitud és precisament el que ens permet viure de manera autèntica, en lloc de dispersar-nos en el que «es» fa i «es» pensa. Epicur, en canvi, va intentar alliberar-nos de la por a la mort recordant-nos que, mentre som, ella no hi és, i quan ella hi és, ja no som. Poques qüestions han ocupat tant la filosofia com aquesta.
Avui, però, la mort s'ha tornat gairebé invisible. S'aparta de la vida quotidiana, es medicalitza, s'amaga als hospitals i s'evita en les converses. Aquesta negació té un preu: ens deixa sense recursos quan la finitud irromp en la nostra vida, ja sigui amb una malaltia, amb la pèrdua d'algú proper o amb la simple constatació que el temps passa. Pensar la mort no és un exercici morbós, sinó una manera de donar pes i valor a cada dia, de relativitzar el que no importa i de tenir més cura del que sí que importa.
Des de la nostra mirada, la consciència de la finitud és una font de lucidesa i de serenitat. Les tradicions filosòfiques i contemplatives coincideixen que acceptar que som mortals no porta a la desesperació, sinó a una vida més atenta, més humil i més agraïda. També ens interessa la dimensió social de la mort: com la vivim col·lectivament, quins rituals hem perdut, quin lloc donem als qui moren i als qui es queden. Aquest apartat reuneix lectures, converses i reflexions per apropar-se a la mort sense una por excessiva i sense evasió, amb la companyia dels qui l'han pensada abans que nosaltres.
Un itinerari per endinsar-te en el tema
Hem ordenat els continguts de més accessibles a més profunds. Pots seguir-los en ordre o començar per on et cridi més.
Articles
Per a una primera aproximació: textos breus, reflexions i entrevistes.
Recordar que morirem per començar a viure
Dels estoics a Heidegger, la consciència de la mort no apareix com una amenaça, sinó com la brúixola que ordena el que de debò importa.
El dol no és un problema per resoldre
La nostra cultura tracta la pèrdua com una cosa que cal superar de pressa. Però el dol és un llindar: un temps intermedi que demana ser habitat, no saltat.
La fragilitat del món, amb Joan-Carles Mèlich
Joan-Carles Mèlich és professor de filosofia a la UAB. Fa temps que es dedica a investigar la finitud, el desig, l'alteritat...
Llibres
Per aprofundir amb calma: les lectures que recomanem de la nostra biblioteca.
De senectute
Cicerón
En un diàleg clàssic, el vell Cató rebat els tòpics que fan temible la vellesa i defensa una vida activa i serena fins al final. Una lectura breu i lluminosa sobre l'art d'envellir amb saviesa.
De senectute - Bobbio
Norberto Bobbio
El testimoni d'un gran pensador que, ja vell, reflexiona sense consols fàcils sobre la pèrdua, la memòria i el temps. Un al·legat contra la marginació de les persones grans i una defensa de la dignitat de la vellesa.
Humano, más humano
Josep Maria Esquirol
La vida, la mort, el tu i el món obren en nosaltres una ferida infinita de la qual neix el millor d'allò humà. Esquirol proposa no anar més enllà d'allò humà, sinó arribar a ser més humans.
L'experiència de la pèrdua
Joan-Carles Mèlich
Si hi ha humanitat, hi ha absència i pèrdua. Mèlich ofereix eines per pensar el dol sense consols fàcils ni receptes, des d'una filosofia que respecta el temps i la singularitat de cada pèrdua.
Cursos i activitats
Per practicar acompanyat: cursos, grups de lectura i formacions on treballar-lo amb altres persones.
L'experiència d'envellir
4 lectures per pensar alguns aspectes del nostre present que mereixen de la nostra atenció, coneixement, reflexió i diàleg
Més informació