Transcripció de l'entrevista
Samanta Villar: Per a mi filosofar és parar, atendre'ns a nosaltres i al nostre entorn, i fer-nos les preguntes que necessitem fer-nos, a veure si hi trobem alguna resposta. Oi, Nacho Bañeras, filòsof de capçalera de l'Avui sortim?
SV: Avui tenim un convidat de luxe, Joan-Carles Mèlich. Com estàs?
Joan-Carles Mèlich: Molt bé, moltes gràcies per convidar-me.
SV: Estem molt contents de tornar-te a tenir aquí a Ràdio 4.
SV: Ets professor de filosofia de l'educació a la Universitat Autònoma. Ja fa temps que et dediques a pensar la finitud, el desig, la mort, l'alteritat...
JCM: Sí, intento pensar la condició humana, i per a mi una de les paraules fonamentals que descriu la condició humana és la finitud, però no entesa només com a mort, sinó com a contingència, com a historicitat, com a caducitat, com a pas del temps, com a relacionalitat, com a situacionalitat... Finitud és la paraula que ens diferencia tant dels déus, en plural, com de la resta d'éssers. És aquesta consciència que el temps passa.
SV: És clar, perquè nosaltres tenim aquesta consciència de la finitud.
JCM: L'experiència. M'agrada més la paraula experiència. La paraula consciència remet a un interior. Jo sóc un filòsof de l'exterior, de l'exterioritat. Crec que vivim en un temps de privilegi de la meditació interior. Tothom fa meditació. "Tanca't en tu mateix", "baixa als teus propis inferns", "sigues autèntic". No, no, no, jo dic el contrari: "surt de tu mateix".
JCM: Mira, la primera pregunta que em fan els estudiants quan els dic que llegeixin un text, que mirin un quadre, que mirin una pel·lícula, que escoltin una peça musical, la primera pregunta és: puc donar la meva opinió? Això és molt significatiu del temps en què vivim. El jo. La icona del nostre temps és la selfie. Te'n vas de viatge a les piràmides d'Egipte i no fas la foto de les piràmides d'Egipte, sinó de tu davant de la piràmide d'Egipte. És aquesta dimensió que aquí l'important sóc jo. Hi ha una despreocupació pel món, per l'alteritat, per l'exterioritat. I això per què? Perquè ens fa por, perquè no ho podem controlar. Per això triomfa l'autoajuda, que em sembla molt bé, hi ha gent que s'hi dedica. Però jo ara estic fent un diagnòstic, i si em preguntes faré una crítica, però primer un diagnòstic.
Nacho Bañeras: Quina manera de començar, eh? En Joan-Carles comença el seu llibre "La fragilidad del mundo" amb aquesta cita de Kafka, que resumeix el que està dient: "En la lluita entre tu i el món, defensa el món". Justament és de la fragilitat del món del que ens hem oblidat, oi?
JCM: Sí. Hi ha una sèrie de paraules que en el nostre temps, en els últims anys, apareixen molt. Vulnerabilitat n'és una.
Persona 1: Ara parlàvem de la vulnerabilitat de les persones sense llar en relació amb el seu accés o no al passaport COVID.
JCM: És interessant això que dius, perquè jo a això no li diria vulnerabilitat, sinó precarietat. Per a mi són tres conceptes diferents que molts filòsofs han pres com a sinònims: fragilitat, vulnerabilitat i precarietat. Als meus llibres intento fer distincions entre aquests conceptes.
La vulnerabilitat és la condició humana; vol dir que estem exposats a les ferides dels altres. Això és ontològic, és a dir, sempre ha estat així i sempre ho serà. Vulnerable ve de 'vulnus', que vol dir ferida en llatí. Ser vulnerable vol dir que un està exposat que l'altre l'afecti, el transformi, li deixi traumes. Som éssers que podem quedar traumatitzats per moltes coses, en positiu i en negatiu. Un pot quedar traumatitzat enamorant-se, per exemple.
Després hi ha la precarietat. La precarietat és social, és política. Si em toquen deu milions d'euros deixo de ser precari, però no vulnerable.
Finalment, la fragilitat. Per a mi la fragilitat és la relació que establim amb el món, amb els altres. Al llibre intento descriure en què consisteix aquesta fragilitat i com crec que es podria preservar.
NB: Descartes el sentit metafísic, oi?
JCM: Sí, exacte. En primer lloc, què és la metafísica? És la manera que ha tingut el món occidental de pensar l'ésser humà i la seva relació amb el món. Des de Plató, aquesta manera consisteix a creure que existeix alguna cosa (valors, principis, normes) que és fora de l'espai i del temps, és a dir, que no canvia, que és eterna, universal i immutable. És a dir, el BÉ, el bé absolut.
P1: Que és com una mena de religió, no?
JCM: Sí, és clar. Seria la dimensió laica del monoteisme religiós.
SV: Però el bé és variable, no? No és sempre el mateix.
JCM: Per a la metafísica, no. Per a Plató, t'asseguro que no. Però cal sortir de la caverna, cal separar-se de la història.
SV: Però la moral canvia, no? Les lleis canvien.
JCM: La llei de Déu no canvia. Els deu manaments són els deu manaments. Per això té una gran relació amb la religió.
JCM: Jo estic d'acord que tot canvia. Per això em situo en un posicionament no metafísic, en una filosofia de la finitud, de la història, de la contingència, en què tot canvia. Per a Heràclit, tot flueix, tot canvia. Panta rei. Sempre som en situacions. Aleshores els metafísics et diuen: "això és relativisme, estàs perdut". Per a mi el problema no és el relativisme, sinó l'absolutisme metafísic. Si jo et dic que he vist Déu, que he contemplat el rostre de l'absolut, aleshores ja estic legitimat per construir qualsevol sistema polític totalitari. Tots els camps de concentració s'han construït en nom del bé. I això no ho dic jo, ho diu Vassili Grossman al seu llibre "Vida i destí".
SV: Ens ho trobem cada dia, amb exemples més recents. Jo ara penso en la llei trans i en tota la controvèrsia que genera en els feminismes. En nom del bé; però mires i dius: "això és transfòbia". I estan convençudes que fan el bé, perquè estan protegint la dona i els drets conquerits...
JCM: Es tractaria que els feminismes, en plural, perquè hem de diferenciar de quin tipus de feminisme parlem, ja que no és el mateix el feminisme de la igualtat que el feminisme queer, per exemple. Perquè el feminisme queer el que et dirà és que no es defensa la igualtat entre homes i dones, sinó la dissolució del gènere, que és una altra història. Perquè sempre que defensem la igualtat, continua el principi metafísic, ja que la pregunta és: des d'on s'ha construït la diferència home-dona?
NB: Jo faré una mica d'advocat del diable, perquè a mi el sentit metafísic em donava ordre, estabilitat, i el fet de no tenir-lo em fa estar més a prop del dubte, de la incertesa, de la inquietud, de l'estranyesa... Què en faig, d'això?
