Teoria de l'aferrament

El psiquiatre i psicoanalista britànic John Bowlby va formular a mitjan segle XX una idea que avui sembla evident però que llavors va ser revolucionària: els nadons necessiten, a més d'aliment, una relació de proximitat estable i segura amb almenys un cuidador. Aquesta necessitat de vincle és tan bàsica com les altres i està al servei de la supervivència. La psicòloga Mary Ainsworth va dissenyar després un procediment per observar com reaccionen els infants davant de breus separacions de les seves figures d'aferrament, i a partir d'aquí es van descriure diversos estils de vinculació.

Es parla d'aferrament segur quan l'infant confia que el seu cuidador serà disponible i pot explorar el món amb tranquil·litat, i d'estils insegurs, ansiós o evitatiu, quan la resposta dels adults ha estat imprevisible o distant. Més tard s'hi va afegir un estil desorganitzat, lligat sovint a experiències de por o de trauma. La recerca posterior va mostrar que aquests patrons influeixen en les relacions adultes, en la parella, l'amistat o la feina. Convé no confondre aquest aferrament, que és una necessitat sana de vincle, amb l'aferrament de què parla el budisme, que designa l'aferrar-se que causa patiment.

Aquesta teoria ens recorda una cosa essencial: som éssers relacionals, i la nostra manera d'estar al món es teixeix amb els altres des del principi. Això qüestiona l'ideal de l'individu autosuficient i posa al centre la cura, la presència i l'empatia. També té una lectura social: la qualitat dels vincles primerencs depèn que les famílies tinguin temps, recursos i suport, cosa que no es garanteix només amb bona voluntat. Una societat que té cura de qui té cura està cuidant, en realitat, el futur de tothom.

Conèixer el propi estil d'aferrament pot ajudar a entendre per què reaccionem d'una certa manera en les relacions: per què ens angoixa la distància, per què fugim de la intimitat, per què ens costa demanar ajuda. Però no és un destí. Les relacions reparadores, la teràpia i la reflexió permeten construir una seguretat que potser no vam tenir al principi. Tampoc no convé convertir aquests estils en etiquetes per classificar-nos a nosaltres o als altres, sinó fer-los servir com a mapes per comprendre millor la solitud, la por o la necessitat de proximitat.