Michel Foucault va descriure la societat moderna com una societat disciplinària: hospitals, psiquiàtrics, presons, casernes i fàbriques que modelaven els individus a través de la vigilància, la norma i la prohibició. La seva gramàtica era la del «no has de» i la del «has de».
A La sociedad del cansancio, Byung-Chul Han sosté que aquest model ha quedat enrere. Els murs de la institució disciplinària ens semblen avui gairebé arcaics. En el seu lloc hi han aparegut gimnasos, torres d'oficines, bancs, aeroports i laboratoris genètics, habitats no per subjectes d'obediència sinó per subjectes de rendiment: emprenedors de si mateixos.
Del «deure» al «poder»
La diferència decisiva és en el verb. La societat disciplinària es regia per la negativitat del «no poder» i del «deure». La societat del rendiment es regeix per la positivitat il·limitada del «poder»: projectes, iniciatives i motivació substitueixen la prohibició, el manament i la llei. El seu lema, diu Han, podria ser el plural afirmatiu «Yes, we can».
Aquest canvi no suprimeix la pressió: la fa més eficaç. El «poder fer» produeix molt més que el «haver de fer». I quan tot és possible, el fracàs ja no es pot atribuir a cap obstacle extern. Si no ho aconsegueixes, és que no t'hi has esforçat prou. Per això, si la societat disciplinària produïa bojos i criminals, la del rendiment produeix deprimits i fracassats.
Una llibertat paradoxal
Aquí apareix la paradoxa central del llibre. El subjecte de rendiment se sent lliure, perquè no té cap amo que l'exploti. Però s'explota a si mateix, i amb més eficàcia que cap patró, perquè l'autoexplotació va acompanyada d'un sentiment de llibertat. Llibertat i coacció coincideixen. La víctima i el botxí són la mateixa persona.
Han discuteix amb el sociòleg Alain Ehrenberg, que a La fatiga de ser un mateix va vincular la depressió a l'imperatiu modern de pertànyer només a un mateix. Per a Han, Ehrenberg es queda curt: el que emmalalteix no és tant l'excés de responsabilitat com l'imperatiu de rendiment, la violència sistèmica que empeny un jo esgotat a declarar-se la guerra a si mateix. El seu lament final és: «Res no és possible». Lectures com Happycracia, d'Edgar Cabanas i Eva Illouz, han prolongat aquesta crítica a la indústria de la positivitat.
Escoltar la veu que ens exigeix
Què fer amb aquest diagnòstic? Des de Cura sui et proposem començar per mirar. Durant una setmana, anotar els moments en què sentim la pressió de rendir o de «poder més», a la feina, als estudis, a les relacions o a les xarxes, i preguntar-nos cada vegada d'on ve: d'una exigència externa o d'una veu interior que hem fet nostra?
Posar límits a l'autoexigència no és fàcil en un entorn que sempre en demana més. Però reconèixer que aquesta veu no és del tot nostra ja és un primer gest de llibertat. Parlar-ne amb algú de confiança, compartir estratègies per protegir el propi benestar, ens pot ajudar a descobrir que l'esgotament que crèiem un fracàs personal és, en bona mesura, un problema comú.
