Hi va haver un temps, recorda Jordi Pigem a les últimes pàgines de Conciencia o colapso, en què l'única cosa que es movia sense parar era l'aigua. Els rius fluïen durant mil·lennis sense obstacles ni contaminació, i el so predominant al planeta era el murmuri dels rierols i la remor de les onades, molt abans del soroll dels motors i de les telecomunicacions.
En aquell món, les úniques línies rectes eren intangibles i efímeres: els raigs de sol que es filtraven entre les fulles, la llum que travessava els núvols, els cristalls que dormien en la foscor de la terra. Una rectitud lluminosa que ningú no havia imposat.
La proliferació de línies rectes
Les primeres línies rectes traçades per l'ésser humà van ser llances i fletxes. Després van venir els murs i les muralles que van començar a parcel·lar el paisatge; més tard, els carrers, les avingudes, les formacions militars, els barrots, les barreres i els codis de barres. Avui, la multiplicació de línies rectes culmina en els algoritmes que recorren els laberints dels circuits electrònics, i fins i tot en la pretensió de reduir la vida a seqüències lineals de codi genètic o digital.
Pigem no demonitza la línia recta, que pot ser expressió d'una puresa cristal·lina. Però adverteix que, massa sovint, s'ha convertit en expressió de por, rigidesa i cobdícia: l'empremta d'una ment algorítmica obsessionada amb el control i la previsibilitat.
De la IA a l'AIA
El llibre acaba plantejant una decisió. Podem continuar endinsant-nos, adormits, en el món de la Màquina, distrets per les seduccions de la tecnologia —i distreure significa, etimològicament, ser arrossegat en direccions diferents, lluny del propi centre—. O podem despertar, respirar i tornar a la vida.
Pigem ho resumeix amb un joc de sigles. Davant de la IA, que ell tradueix com a invasió algorítmica i associa al control, la cosificació i l'alienació, proposa l'AIA: l'aquí i ara, font de fluïdesa, vitalitat i lucidesa. No es tracta de fugir del món, sinó de recuperar el protagonisme de la pròpia vida i tornar a participar en el batec del món, com l'aigua que, segles després, continua sense repetir-se mai.
Tres línies rectes
Des de Cura sui et proposem començar per una cosa molt concreta: dedicar uns minuts al dia a observar alguna cosa que flueix —un riu, les onades, el vent a les fulles, el desplaçament dels núvols— i notar què ens transmet, en contrast amb la rigidesa de les estructures que ens envolten.
I, com a exercici més personal, identificar tres «línies rectes» en la pròpia vida: una rutina rígida, una expectativa autoimposada, un hàbit de control. No per eliminar-les de cop, sinó per imaginar un petit gest que torni a cadascuna una mica de fluïdesa. Potser així recordarem el que Heràclit ja sabia, i el que la tradició taoista va anomenar Tao: que al principi, i també ara, tot flueix.
