Tao

En xinès clàssic, dào vol dir camí, via, i també dir o ensenyar. Gairebé totes les escoles del pensament xinès van parlar d'un tao, entès sovint com el camí correcte de conducta. Però va ser el taoisme el que el va convertir en el principi últim de la realitat. El Tao Te King, atribuït a Laozi, s'obre advertint que el tao que es pot anomenar no és el tao constant: allò que origina i sosté totes les coses escapa a les paraules i als conceptes. L'altre gran clàssic taoista, el Zhuangzi, explora aquesta mateixa intuïció amb humor, paradoxes i relats.

El tao no és un déu personal ni un creador que actua des de fora, sinó una cosa més semblant al curs natural de les coses, a la font d'on tot sorgeix i on tot torna. Els textos taoistes recorren a imatges com l'aigua, que és tova i humil, s'adapta a qualsevol forma i, tanmateix, desgasta la roca; o la vall buida, que és fecunda precisament pel seu buit. Viure d'acord amb el tao vol dir harmonitzar-se amb aquest curs en lloc de forçar-lo, cosa que s'expressa en el wu wei, i comprendre la complementarietat dels oposats, simbolitzada en el yin i el yang.

Ens atrau del taoisme la seva crítica serena de l'esforç desmesurat, de l'afany de control i de l'acumulació. Davant d'una cultura que valora la força, la velocitat i la dominació de la natura, el tao proposa la suavitat, l'adaptació i el respecte pels ritmes naturals. Aquesta saviesa té ressonàncies profundes amb l'ecologia contemporània i amb les tradicions contemplatives d'altres cultures. També ens recorda els límits del llenguatge: hi ha realitats que només es poden assenyalar, no definir, cosa que la contemplació coneix bé.

Apropar-se al tao no requereix adoptar una religió, sinó conrear una sensibilitat. Observar la natura amb atenció, notar com les coses creixen i declinen sense esforç, preguntar-se on estem forçant la vida en lloc d'acompanyar-la. Llegir a poc a poc el Tao Te King, que existeix en moltes traduccions, pot ser una experiència transformadora. I potser l'ensenyament més pràctic sigui el de l'aigua: ser flexibles sense deixar de ser nosaltres mateixos, i trobar la força en la suavitat.