La meditació Vipassana és una de les tècniques o aproximacions orientals a la meditació més conegudes a Occident. La va popularitzar S. N. Goenka, un industrial i líder comunitari birmà que, després d'iniciar-se en la tècnica i curar-se de les terribles migranyes que patia, va crear una xarxa internacional de centres d'ensenyament amb seu a Bombai. En aquests centres es proposen programes de deu dies d'immersió en la tècnica, amb unes deu hores de meditació diàries.
Goenka es va criar en l'hinduisme, tot i que el Vipassana ens arriba, sobretot, de la línia theravada del budisme. Tanmateix, com qualsevol tècnica meditativa i d'autoconeixement, especialment dins del marc budista, és compatible amb qualsevol creença, o amb l'absència de creença.
Es diu que va ser el mateix Buda qui va promulgar aquest sistema, tot i que les seves arrels són fins i tot molt anteriors. Per la seva senzillesa és de molt fàcil accés, però per la seva profunditat i pels canvis sorprenents que pot produir en la ment, pot resultar dura i desconcertant, sobretot per als occidentals. Hi insisteixo perquè el que xoca de moltes pràctiques espirituals que ens arriben d'Orient és que arriben amb una sèrie de conceptes que topen de ple amb els nostres marcs de referència. Un cas molt clar és la distinció cos/ment; un altre, l'existència d'una cosa anomenada "jo" o ego.
Fruit de la nostra història i herència dels grans pensadors de la modernitat, el nostre sistema de creences suposa una escissió radical entre el món espiritual i el món material.
Alguns creuran que l'un és producte de l'altre, o que un dels dos no existeix, però, definitivament, els concebem com a separats. Tenim aquesta mania d'engrandir tant les coses, que ens queden lluny. Això ens va passar amb Déu i no seria estrany que ens acabés passant amb la mateixa ciència.
Galileu Galilei, que va ser una de les ments més brillants d'Europa i un dels homes que van donar a llum la ciència moderna, era una persona profundament religiosa. El Déu cristià era en el seu temps molt poderós, i la jerarquia de l'Església i els esdeveniments polítics l'allunyaven de la vivència i les experiències del poble. Filòsof i naturalista nat, Galileu va decidir apropar-se a Déu de l'única manera que creia que podia tenir-ne una experiència directa: a través de l'estudi de les seves creacions. La insondabilitat de la intel·ligència divina només era d'alguna manera accessible a l'home a través dels fenòmens naturals, però en aquest esforç per fixar l'atenció només en la part que podem captar amb els cinc sentits (i especialment amb la vista i l'oïda), es va perdre la connexió amb la dimensió creativa d'allò diví (podríem dir que amb el principi femení). El pas següent ja estava pràcticament fet: la secularització del coneixement. A partir d'aleshores, la ciència aniria cada vegada més pel seu compte, desenvolupant-se a part de la filosofia o de la teologia, que abans n'eren germanes. A més, el desenvolupament tecnològic enfocat a perfeccionar l'observació i l'adopció de metodologies pròpies van convertir la ciència en un compartiment estanc. Sense la nutrició necessària provinent de la sorpresa i de l'observació del món natural, l'espiritualitat a Occident va començar a passar set i a enfosquir-se. Avui, enriquida amb les visions que ens arriben d'Orient i alimentada per necessitats i recerques fruit de la industrialització i la societat de masses, el panorama és una mica més complex, però...
Serem capaços de saltar aquest buit?
El punt de vista budista es troba en un lloc completament diferent; de fet, es pot dir que parteix del buit i es dirigeix al buit. És una pregunta oberta. A Occident, Descartes és el gran pensador que fa servir el dubte com a mètode i que, després d'establir que no es pot refiar únicament dels sentits, que res no li pot assegurar que el que ell anomena realitat no sigui més que un somni, i que tot podria ser la creació d'un déu o d'un "geni maligne" que intenta enganyar-lo, arriba a la famosa conclusió que l'única cosa que pot saber amb certesa és que dubta; és a dir, que pensa i, per tant, que existeix. És el famós cogito ergo sum (penso, doncs existeixo) cartesià, que va transformar el pensament europeu i que va contribuir a engrandir l'escletxa entre el món intern (res cogitans) i el món extern (res extensa). I una cosa més: d'on treu Descartes el pensador? En la seva formulació està implícit: JO penso, doncs JO existeixo; hi ha d'haver un pensador.
En el budisme, i especialment en el Vipassana, la pregunta s'obre sense cap hipòtesi prèvia. No parteix de la idea que observarà la ment com si fos una cosa separada del cos, o separada de Déu o de l'Univers, o de res. No parteix de cap idea, de cap suposició. És el que Alan Wallace anomena una ciència contemplativa. En lloc d'observar únicament els objectes exteriors com a tals (és a dir, suposant que realment existeix un món a fora ple d'aquests objectes, que són els únics observables), parteix de l'observació del món perceptiu, el que aquí anomenaríem introspecció. Observant què passa des de dins, la veritable naturalesa de les coses s'anirà revelant per si mateixa. És un procés llarg, d'anys o de vides, o potser en un instant el meditador té un llampec de Veritat, el samadhi; però on ens porta aquesta observació en forma de pregunta oberta és a adonar-nos de la impermanència de les coses, del flux de la Consciència i del Buit (Sunya) del qual tot sorgeix i on tot va a parar. No apareix res que s'assembli a un "jo", i fins i tot el cos, l'espai i el temps es desdibuixen a través de l'experiència. Aleshores brilla la realitat pura que tot és Consciència.
