Es pot viure filosòficament?
Això comporta xocar amb els paràmetres del nostre context sociocultural, i és aquesta confrontació o aquest anar a contracorrent el que produeix una certa inquietud. Davant la pregunta sobre si és possible, sempre m'agrada apel·lar a les ganes o a la passió per dur-ho a terme. En altres paraules, la possibilitat de dur-ho a terme depèn del grau de passió, de l'entusiasme (en-theos) de la mateixa persona. Per això, és una pregunta per formular-se en la intimitat, en contacte amb un mateix.
Es pot viure de la filosofia?
En segon lloc, la pregunta apel·la a la dimensió professional: a desenvolupar una dimensió laboral que permeti consolidar un procés de realització personal i, també, a tenir l'opció de crear una professió rendible. Crec que l'escepticisme davant la possibilitat de viure de la filosofia, fora del marc acadèmic, respon a diverses causes que cal tenir en compte i que permeten obrir un debat, necessari, sobre el paper dels filòsofs.
En primer lloc, sobre el mateix paper de la universitat. Actualment i de manera general, el grau de filosofia es desenvolupa a través d'una història de la filosofia que, tot i ser necessària, no es desenvolupa amb l'actitud filosòfica que caldria, i prioritza d'aquesta manera un saber caracteritzat per l'acumulació de dades i no tant per un coneixement capaç d'elaborar pensament. Conèixer no n'hi ha prou.
Com a conseqüència, i no menys important, com a mer coneixement, el procediment per fer filosofia s'allunya de la passió i es desenvolupa per un camp que poc enllaça amb allò emocional. El resultat acaba sent un alumnat que, o bé descobreix aquesta passió als bars, a través de la relació amb els companys, o bé en la lectura directa dels textos, però que acaba no participant a les classes; o bé no la descobreix en absolut i contribueix, d'una manera més evident, a considerar la filosofia avorrida i inútil, reflectint la passivitat actual i l'escepticisme resultant. Fins i tot en aquest marc, la universitat tampoc no està imbricada amb la vida quotidiana i present del seu alumnat, a través de la qual li podria oferir una via per fer filosofia, contactant amb les problemàtiques que sí que interpel·len els joves (emancipació, feina, resistència, estereotips de bellesa, futur, etc.) i amb les quals es podria ajudar de la història de la filosofia per fer filosofia. La filosofia està allunyada de la vida.
D'altra banda, la formació universitària no ofereix una sortida més enllà de l'educació (que, al seu torn, moltes vegades consisteix a aprendre's i superar una oposició). Ho repetim: acumular dades o pensaments converteix la filosofia en un museu i reforça la sensació d'avorriment i inutilitat. En aquest sentit, són poques les formacions que ofereixen una base teoricopràctica prou profunda per poder viure de la filosofia. L'escepticisme també sorgeix perquè intuïm que no estem preparats per a una tasca d'aquest tipus. Diguem-ho més clarament: l'estudi de la filosofia i el seu exercici no ajuden en la tasca terapèutica com antigament, ni tampoc, per exemple, en la dissertació ètica. Falta formació.
En tercer lloc, hi ha un pols entre ideologies. Que no es pugui viure de la filosofia o que no serveixi de res, no ens enganyem, és una afirmació carregada de política. Crec, doncs, que cal tornar a fer explícita la relació entre política i filosofia i analitzar les conseqüències no només de l'aparent separació, sinó també de la nostra pròpia posició. Hi ha un procés d'esterilització de la filosofia.
Finalment, també cal posar el focus d'atenció en nosaltres mateixos, els filòsofs. En primer lloc, per veure fins a quin punt ens hem empassat la idea que la filosofia no serveix de res, per veure fins a quin punt hem claudicat de la nostra tasca i vocació de provocar el pensar (que no és acumular dades o pensaments). D'altra banda, també hi passen per davant les nostres pròpies pors i, tancats en una torre d'ivori, és més fàcil criticar que tornar a aprendre la tasca filosòfica. Les nostres pors se'ns mostren de moltes maneres: per no estar prou preparats, pel què diran, perquè la relació mercantil no està ben vista, perquè no és veritable filosofia i es pot acostar al camp de l'autoajuda, etc. Aquestes pors ens poden permetre iniciar un debat madur i responsabilitzar-nos del que volem de la filosofia i del que volem de nosaltres mateixos. El paper de la filosofia és responsabilitat nostra.
Al nostre parer, sí que es pot viure a través de la filosofia, com a actitud vital i com a professió. Això, però, demana acostar la filosofia a la vida, a la nostra vida quotidiana, convertir-la en un veritable pensar, vincular-la de nou a una relació d'ajuda, convertir-la en un pensar col·lectiu o recobrar les relacions amb altres ciències socials com la sociologia o la psicologia, per posar-ne alguns exemples.
Per això, finalment, ens sembla imprescindible tornar a recuperar la filosofia com un procés d'autoconeixement i desenvolupament personal, aprofitar les nostres limitacions o pors per, des d'elles, tornar a pensar.
