La nostra actitud és l'única cosa que tenim disponible.
Com que la tenim a mà, generalment no li parem l'atenció que mereix ni li donem la importància filosòfica que té.
Sovint fugim de nosaltres i del nostre entorn. La nostra vida n'és un reflex: una recerca constant i cap enfora de nosaltres per suplir un buit i una insatisfacció latents.
Aquesta fugida està relacionada amb l'absència d'un pensar radical, d'un pensar filosòfic. En realitat, és una fugida originada per un oblit.
Vivim allunyades de nosaltres mateixes tot i que, paradoxalment, hem de viure amb nosaltres.
Recuperar una determinada actitud envers nosaltres i envers el nostre món és recobrar també una vida filosòfica. Tots i totes estem cridats a encaminar-nos-hi.
L'actitud és l'única cosa que tenim per habitar-nos, per trobar un recés i una centralitat des de la qual poder viure des d'un estar més profund i proper. Aquí hi trobarem una llar i una calidesa que ens acompanya, dona sentit i té cura de nosaltres.
Recuperar, reivindicar i, principalment, encarnar la cura d'una mateixa és tornar a posar la mirada en nosaltres per ocupar-nos del que és realment important: poder portar una vida emancipada, vinculada, conscient, responsable i madura, individualment i socialment.
Tenir cura d'una mateixa és desembolcallar allò artificial, habitar en una mateixa i, paradoxalment, sortir d'una mateixa, del centrament mental i autoreferencial en què sovint estem centrades. Tenir cura d'una mateixa és, també, deslligar-nos de les demandes d'un context que progressivament ens va asfixiant.
Tenir cura i pensar van de la mà i conformen una actitud, una manera d'estar i de vincular-nos al món.
Tenir cura del món és aprendre a viure des d'una actitud reverent, reconeixent el nostre entorn com la nostra llar. Una llar compartida, vulnerable, bella, orgànica, solidària.
