Per què algunes persones se senten còmodes en la intimitat i d'altres la temen? Per què hi ha qui necessita confirmació constant de l'amor de la seva parella i qui, tan bon punt la relació s'estreny, sent l'impuls d'allunyar-se? Una de les respostes més influents a aquestes preguntes ve de la teoria de l'aferrament.
El psiquiatre britànic John Bowlby la va formular a mitjan segle XX, després d'observar infants separats de les seves famílies. La seva conclusió va ser que l'ésser humà neix amb una necessitat biològica de vincular-se a una figura de cura. Aquest aferrament no és un caprici ni una debilitat, sinó un sistema de supervivència. A Una base segura (1988), Bowlby resumeix la seva proposta: l'infant que se sent segur amb el seu cuidador pot explorar el món, perquè sap que té un lloc on tornar.
Estils d'aferrament
La psicòloga Mary Ainsworth, col·laboradora de Bowlby, va dissenyar un experiment conegut com «la situació estranya», en què observava com reaccionaven els nadons quan la seva mare sortia de l'habitació i hi tornava. A partir d'aquí va descriure diferents estils d'aferrament: segur, ansiós i evitatiu (més tard s'hi va afegir el desorganitzat).
Als anys vuitanta, els investigadors Cindy Hazan i Phillip Shaver van traslladar aquestes categories a les relacions de parella adultes. I el llibre divulgatiu Maneras de amar, d'Amir Levine i Rachel Heller, les va popularitzar: les persones amb aferrament segur confien en el vincle; les ansioses temen l'abandonament i busquen proximitat constant; les evitatives se senten amenaçades per la dependència i tendeixen a posar distància.
El passat en el present
La psicoanàlisi havia intuït una cosa semblant amb el concepte de transferència: la tendència a reviure, en les relacions presents, els patrons afectius viscuts amb les figures importants de la infància. Sense adonar-nos-en, esperem de la nostra parella el que esperàvem dels nostres pares, o en temem el que en temíem.
L'estil d'aferrament també influeix en l'autoestima. Qui es va sentir estimat de manera incondicional tendeix a sentir-se digne d'amor; qui s'havia de guanyar l'afecte a base d'èxits o de silenci pot arrossegar la sensació que mai no n'hi ha prou.
Es pot canviar?
La bona notícia és que l'aferrament no és un destí. Els investigadors parlen de «seguretat guanyada»: persones que, malgrat una infància difícil, han desenvolupat un aferrament segur a l'edat adulta gràcies a relacions reparadores, a la teràpia o a un procés conscient d'autoconeixement.
Conèixer el nostre estil d'aferrament no serveix per etiquetar-nos, sinó per comprendre'ns. Per reconèixer, quan apareixen la por a l'abandonament o la necessitat de fugir, que potser no estem responent a la persona que tenim davant, sinó a una història antiga. I per donar-nos l'oportunitat d'escriure, a poc a poc, una història diferent.
