Quina gran oportunitat és reunir-nos en família i poder passar així una estona junts. És un moment per a la trobada: per posar-nos al dia de com està cadascú, per recordar els qui ja no hi són o experiències compartides temps enrere… i no serà també un bon moment per filosofar? El moment no pot ser millor… quantes cosmovisions tan diferents reunides!!
Però, en sabem?
Majoritàriament, tenim l'experiència que les discussions només serveixen per apuntalar amb més fermesa les creences de cadascú. Sabem també que moltes vegades amaguen picabaralles (gelosia, enveja…) no resoltes entre els participants, o bé, com no, sovint són banderes per demostrar la vàlua, la saviesa, l'experiència i el bon criteri de qui les fomenta. Quan surten amb alguna d'aquestes característiques, o bé acaben en baralla (la de cada any, la dels de sempre), o bé, en la mesura del possible, es passa o s'imposa un vel espès, de manera que, canviant de tema, regni una pau autoimposada.
De fet, tots tenim un mapa traçat per endavant per seure amb els més afins a les nostres cosmovisions, de manera que el conflicte quedi resolt d'entrada amb una bona estratègia previsora. I és que el que passa quan els debats es converteixen en discussions és que ja no es defensen o es postulen idees, sinó que es defensen i s'atrinxeren persones, en una manera de debatre en què ens prenem els arguments com a dards contra la nostra persona i hi responem amb sagetes igualment esmolades.
Però no estem perdent una bona oportunitat?
És evident que la perdem en no poder saber el que cadascú pensa sobre temes diversos i la riquesa que comporta aquesta diversitat. A més, perdem l'oportunitat de conèixer, més enllà de les bones maneres, les persones que tenim davant, a les quals, generalment, estimem. Donem prioritat a passar tots junts un bon dia, sense tenir prou present que el preu que paguem és una hipocresia ben intencionada.
Què cal per a un bon filosofar familiar?
- Una bona escolta.
- Un temps per a cadascú.
- Destriar quan s'està parlant del tema i quan s'està aprofitant el tema per resoldre assumptes pendents entre els participants. En aquest cas, resoldre abans els segons. Com seria un dinar o un sopar familiar en què els seus membres poguessin parlar amb el cor a la mà del que realment els passa entre ells? Per exemple, dels assumptes que amb el temps han quedat per resoldre, d'aquells em vas dir… que s'han intentat oblidar però que empenyen contínuament i tenyeixen el que diem; dels te'n vas oblidar, me'n deus, etc. Com debatrem i, de fet, com conviurem, si no podem parlar amb honestedat entre els més estimats?
- No voler canviar ningú. Ningú no té la visió de Déu.
- Identificar quan ens estem valent dels arguments per mostrar la nostra vàlua com a persones. És un bon moment per adonar-nos que, si la nostra vàlua la demostrem així, poc substrat tenim. La vàlua no cal mostrar-la, la tenim d'entrada, tots per igual.
- Poder saber que no hem de demostrar res, que ens podem equivocar o que som allà per aprendre.
- La lògica és una bona aliada per validar els arguments, sempre que mantingui una mirada al que va passant emocionalment.
Les trobades familiars són un moment únic per parlar amb les persones que més estimem, en què estrènyer llaços implica mostrar-nos tal com som, sense aparentar. És una ocasió per a la mediació, per al retrobament, per a l'escolta de l'altre, per a la pròpia escolta, per aprendre, per desfer embolics… una oportunitat per estimar i estimar-nos sense artificis… què millor que la reflexió conjunta, entre amics o en família, que el filosofar exemplifica i permet. Un diàleg obert, honest i compartit.
