Temps i temporalitat

Sant Agustí confessava que sabia què era el temps mentre ningú no li ho preguntava, però que, si intentava explicar-ho, ja no ho sabia. Des d'aleshores, la filosofia no ha deixat de pensar aquesta dimensió tan evident i tan misteriosa de l'existència. Heidegger va mostrar que l'ésser humà és essencialment temporal, un ésser que es projecta cap al futur des d'un passat que el constitueix; Bergson va distingir entre el temps del rellotge i el temps viscut; les tradicions contemplatives insisteixen que només el present és real.

La nostra relació amb el temps diu molt de com vivim. Moltes persones senten que no tenen temps, que els dies se'ls escapen, que viuen atrapades entre la nostàlgia del passat i la preocupació pel futur. La societat contemporània ha accelerat tots els ritmes i ha convertit el temps en un recurs escàs que cal optimitzar, fins al punt de colonitzar també el lleure i el descans. Aquesta pressió temporal és a l'arrel de molts malestars, de l'ansietat a l'esgotament, i dificulta l'experiència de la demora, la contemplació i la cura.

Pensar el temps filosòficament ens ajuda a recuperar una altra manera d'habitar-lo. Ens interessa l'experiència del present que proposen l'estoïcisme i la meditació, però també la reflexió sobre la finitud, que dona pes a cada moment, i la crítica de l'acceleració, que ens permet comprendre per què sempre anem amb presses. També la relació amb el passat, a través de la memòria i el dol, i amb el futur, a través de l'esperança. Les lectures, articles i converses d'aquest apartat conviden a aturar-se i a preguntar-se com volem viure el temps que tenim, una cosa que, paradoxalment, requereix precisament temps.