El sagrat i el diví

L'experiència d'allò sagrat ha acompanyat la humanitat des dels seus orígens. Rudolf Otto la va descriure com la trobada amb un misteri que fascina i estremeix alhora; Mircea Eliade va estudiar com les societats tradicionals organitzaven el seu espai i el seu temps al voltant d'allò sagrat; María Zambrano va resseguir la relació entre l'ésser humà i el diví des dels déus grecs fins a la modernitat. Tot i que vivim en societats secularitzades, aquesta dimensió no ha desaparegut: reapareix en l'art, en la natura, en l'amor, en els rituals i en els moments de profunditat que desborden allò quotidià.

Ens interessa allò sagrat no des de l'adhesió a una religió concreta, sinó com una dimensió de l'experiència humana que mereix ser pensada. Moltes persones que s'han allunyat de les institucions religioses continuen sentint una set de sentit, de transcendència o de connexió amb alguna cosa més gran que elles, i no troben llenguatge per expressar-la. La filosofia, la mística i l'antropologia ofereixen aquest llenguatge, i ajuden a distingir entre una espiritualitat profunda i les formes superficials de consum espiritual. Pensadors com Simone Weil o Byung-Chul Han mostren que l'atenció, el silenci i la bellesa poden ser vies d'accés a allò sagrat.

Hi ha alguna cosa que es perd quan tot es torna profà, calculable i útil, i la volem anomenar. La desaparició dels rituals, el desencantament del món i la reducció de la natura a recurs són símptomes d'una cultura que ha oblidat altres maneres de relacionar-se amb la realitat. Recuperar el sentit d'allò sagrat no vol dir tornar enrere, sinó reconèixer una dimensió de l'existència que ens protegeix del nihilisme i ens obre al respecte. Les lectures, converses i propostes reunides aquí s'apropen a allò sagrat i allò diví des de la filosofia, la mística i l'antropologia.