Eliade comenta que la llar és la intersecció de dues línies, la vertical i l'horitzontal. El pla vertical té el cel, o el món superior, en un extrem, i el món dels morts a l'altre extrem. El pla horitzontal és el trànsit d'aquest món, que es mou d'un costat a l'altre, el nostre propi trànsit i el de molts altres.
La llar és un lloc d'ordre. Un lloc on s'uneix l'ordre de les coses —els vius i els morts—, els esperits dels avantpassats i els habitants presents, i la trobada i el descans de tant d'enrenou.
Abandonar la llar només pot passar perquè hi ha una llar per abandonar. L'acte d'abandonar-la mai no és una simple separació geogràfica o espacial; és una separació emocional, desitjada o no. Ferma o contradictòria.
Per al refugiat, per a qui no té sostre, l'absència d'aquesta coordenada fonamental per situar el jo té unes conseqüències molt greus. En el millor dels casos, es pot controlar, compensar d'alguna manera; en el pitjor, una persona desubicada no sap on anar, literalment, perquè no té un nord real. La llar és molt més que un refugi; la llar és el nostre centre de gravetat.
Un poble nòmada aprèn a endur-se les seves llars, i els objectes familiars es despleguen o es reconstrueixen d'un lloc a l'altre. Quan ens traslladem de casa, ens emportem el concepte invisible de llar, que és un concepte molt poderós.
El llindar de la porta és un espai mític. Travessar el llindar és entrar en un altre món —el de dins o el de fora— i mai no podem estar realment segurs del que hi ha a l'altre costat de la porta fins que l'obrim.
Com la majoria de les persones, quan miro enrere, la casa familiar està aturada en el temps, o més ben dit, ja és fora del temps, perquè existeix amb tanta claredat i no canvia, i només s'hi pot entrar per una porta de la ment.
Els llibres, per a mi, són una llar. Els llibres no fan una llar, són una llar, en el sentit que fem com amb una porta: obrim un llibre i hi entrem.
Cites extretes de Jeanette Winterson, ¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?
