María Zambrano

María Zambrano (1904-1991), nascuda a Vélez-Málaga, va ser una de les pensadores més originals en llengua castellana. Deixebla de José Ortega y Gasset, es va exiliar al final de la Guerra Civil i va viure durant més de quatre dècades a Mèxic, Cuba, Puerto Rico, Itàlia, França i Suïssa, abans de tornar a l'Estat espanyol el 1984. Va ser la primera dona que va rebre el Premi Cervantes.

El seu pensament gira al voltant de la raó poètica, una manera de pensar que no renuncia al rigor, però que s'obre al que la raó moderna havia deixat fora: el sentiment, el somni, la pietat, allò sagrat. A Filosofía y poesía va explorar la relació entre totes dues formes de coneixement; a El hombre y lo divino va estudiar la relació entre l'ésser humà i allò sagrat al llarg de la història; a Claros del bosque va portar la seva escriptura a una forma gairebé mística, feta de fragments i d'atenció al que es revela. La seva obra és inseparable de l'experiència de l'exili, que va convertir en una condició del pensament.

Zambrano és molt a prop de la nostra manera d'entendre la filosofia. La seva crítica a una racionalitat separada de la vida i la seva recerca d'un pensament capaç d'acollir la dimensió espiritual sense caure en el dogma dialoguen amb la tradició contemplativa que reivindiquem. Recomanem començar per El hombre y lo divino, que tenim a la nostra biblioteca, i continuar amb Claros del bosque.