Acostumem a presumir de la nostra capacitat de fer diverses coses alhora: respondre missatges mentre escoltem una reunió, cuinar amb un pòdcast de fons, saltar d'una pestanya a una altra sense perdre el fil. La multitasca es presenta com una habilitat del món contemporani, gairebé com un progrés evolutiu.
Byung-Chul Han pensa exactament el contrari. En un dels capítols més citats de La sociedad del cansancio, afirma que la multitasca no és un avenç de la civilització, sinó una regressió. És l'atenció d'un animal salvatge que, mentre menja, ha de vigilar les seves cries, la seva parella i els depredadors. Una tècnica de supervivència, no de vida bona.
La hiperatenció
L'excés d'estímuls, informacions i impulsos, explica Han, fragmenta la nostra percepció i dispersa la nostra atenció. A aquesta manera d'atendre en diu hiperatenció: ràpida, volàtil, sempre canviant de focus i amb molt poca tolerància a l'avorriment. La hiperatenció ens permet sobreviure a la selva de les notificacions, però ens incapacita per a l'atenció profunda i contemplativa.
I aquesta atenció profunda, recorda Han, és la que ha fet possibles els grans èxits culturals de la humanitat, inclosa la filosofia. El pintor Paul Cézanne podia quedar-se tanta estona absort davant d'un paisatge que arribava a dir que el paisatge es pensava en ell, i que ell n'era la consciència. Aquesta capacitat de recolliment és el contrari de la mirada inquieta que salta d'estímul en estímul.
Un niu de temps
Han pren de Walter Benjamin l'expressió «avorriment profund». Si el son és el punt culminant de la relaxació física, l'avorriment profund ho és de la relaxació espiritual. No és un buit que calgui omplir a qualsevol preu, sinó un niu de temps i de calma on es covan experiències i idees noves. Benjamin lamentava que aquests nius estiguessin desapareixent, i amb ells el do de l'escolta que fa possible una comunitat.
Qui no tolera l'avorriment, diu Han, es limita a reproduir i accelerar el que ja existeix. En canvi, algú que s'avorreix caminant pot acabar inventant una altra manera de moure's: la dansa. La creativitat no brolla de l'agitació, sinó de la calma. I Han tanca el capítol amb una advertència de Nietzsche: per manca de calma, la nostra civilització corre el risc de desembocar en una nova barbàrie.
Quinze minuts de res
Recuperar l'avorriment profund no requereix retirar-se a un monestir. Des de Cura sui et proposem reservar entre quinze i trenta minuts al dia a una activitat sense distraccions digitals: caminar a poc a poc, mirar per la finestra, seure en silenci o fer una tasca manual repetitiva. Després, observar quines sensacions, pensaments o idees inesperades han aparegut en aquest espai de no fer.
Una altra proposta: triar un objecte quotidià, una planta o una peça musical i dedicar-li uns minuts d'atenció plenament contemplativa, sense analitzar-la ni fotografiar-la. És la contemplació que Han desenvoluparà anys després a Vida contemplativa. Al principi, l'avorriment s'assembla molt a la incomoditat. Si som pacients, potser sentirem l'ocell del somni remenant-se al seu niu.
