Fugim del pensar

Fugim del pensar. Amb aquesta observació, gairebé un aforisme, Heidegger convidava en una conferència a desfilar aquesta sensació tan profunda que encara perdura: la nostra completa sensació d'estar perduts.

Són molts els filòsofs que apunten a la saturació del temps, a l'imperi d'allò efímer, a la societat del rendiment, a la interconnexió perpètua, etc. Byung-Chul Han ens caracteritza com una societat del rendiment. Un nosaltres depredador d'estímuls i estimulants per viure o, més ben dit, per intentar sobreviure, per passar de puntetes per la vida. El filòsof López Petit ho expressa amb més cruesa i profunditat. Ens produïm i ens consumim constantment, en un remolí imparable de moviment sense fi i sense cap altre objectiu que no parar. Una mobilització existencial i global.

El nostre estar alienats s'expressa de múltiples maneres. Es manifesta a través d'aquesta mobilització constant amb què no parem d'esperonar la nostra pròpia vida, produint-nos i consumint-nos alhora i tot el temps; mostrant un narcisisme aclaparador (les xarxes continuen sent-ne el millor exemple); una saturació d'informació que acaba convertint-se en una desinformació total; la dissolució de l'esfera íntima; l'imperi de l'instant, etc. Ens habiten obligacions, crèdits, crisis, pors. Ens hi movem per elles i a través d'elles, buscant, sense trobar-los, moments de calma, seguretat i temprança. És el nostre jo, aquest penell que hissem per capejar el dia a dia, un illot movedís que necessita eslògans per surfejar i desconnexions amb què compensar una vida sobreestimulada i, tanmateix, completament desvinculada respecte al medi, a l'altre i, també, respecte a nosaltres mateixos.

La sentència heideggeriana, com la sensació que la provoca, continua plenament vigent. Com, si no, entendre l'Angelus novus que tots encarnem? Com, si no, explicar aquesta fugida endavant en què tots participem?

Des dels discursos d'esquerra s'acostuma a desplaçar tota la responsabilitat a un sistema orientat a la seva pròpia supervivència a costa de l'automobilització constant de les masses productives i del desplaçament, la marginació i l'oblit d'aquelles que ja ho són o que no ho van ser mai. Aquesta denúncia, tot i que encerta a assenyalar la causa, obvia la creença implícita que, paradoxalment, acull: la que sigui el mateix sistema el que testimoniï la seva pròpia autofàgia. Els discursos reformistes, en el fons més encertats en la intuïció de la seva impotència, ambicionen encobrir el sistema a través de contrapesos que allarguen l'eficàcia de la seva depredació. Totes dues opcions són incapaces de provocar una transformació. En aquest sentit, el mateix sistema només pot tenir una fi, i aquesta apunta al seu propi col·lapse.

Els discursos emancipadors de l'esquerra tradicional són hereus també de les estratègies confrontatives d'una societat fabril on la divisió amic/enemic era nítida i les demostracions de força podien contrarestar i aconseguir certs avantatges. Avui, el panorama s'ha tornat més confús, més difuminat i, alhora, més emmordassat. A les estratègies emancipadores els costa trobar el nosaltres i les pròpies eines de confrontació.

És justament ara el moment de tornar a reivindicar la cita heideggeriana, perquè assenyala un oblit i il·lumina un camí. La fugida del pensar es mostra a través d'aquesta mobilització constant que ens impedeix una acció emancipadora, que és, al cap i a la fi, l'activitat del pensar que reivindicava el filòsof. Avui, la lluita per l'emancipació s'ha desplaçat per complet a la nostra pròpia vida i, més concretament, a la nostra dimensió psíquica.

La majoria de discursos emancipadors obvien la nostra pròpia participació en tot això, l'element més important d'aquest engranatge. Això ens deixa oblidats, facilita l'emergència de moviments aparentment renovadors però subjectes, en el fons, als paràmetres d'abans, i ens impossibilita assumir la nostra part activa en el moviment del Capital.

Som completament responsables de la realitat capitalista que ens envolta, no només perquè consumim o produïm (és molt difícil escapolir-se del cicle capitalista), sinó, principalment, perquè hem embastat el nostre sentit existencial al món semàntic i simbòlic del mateix Capital. El nostre llenguatge quotidià n'és un bon exemple, però, a més, la relació que mantenim amb nosaltres mateixos s'alimenta dels mateixos discursos que abans mobilitzaven una societat fabril; només que hem desplaçat aquests discursos disciplinaris cap a la nostra pròpia interioritat i hem desdibuixat l'opressió que exercia mitjançant una positivitat encara més alienant (el deure d'estar permanentment motivat n'és el millor exemple).

És evident que en aquest encaix entre realitat i capitalisme, entre nosaltres i el senseparar, està en joc el nostre reconeixement: som en la mesura que ens mostrem i ens movem. El perill de la marginació i l'ostracisme ens manté en alerta constant, i l'augment continu de desplaçats i víctimes col·laterals és un dels nostres esperons.

Si fem valer la valentia de l'activitat filosòfica capaç d'afrontar un pensar radical i descartem la fugida cap al col·lapse com una fugida endavant, l'anonimat i la nostra vida es converteixen en la nostra força real i en un artefacte amb què curtcircuitar el mateix sistema. Això, però, ens obliga a confrontar-nos amb nosaltres mateixos i a fer una tasca de desvetllament i de denúncia del nostre propi discurs mobilitzador.

L'acció filosòfica implica, en primer lloc, una atenció envers un mateix que possibiliti el coratge de la franquesa o un dir veritable. Confessar la nostra participació o saber-nos còmplices és un primer pas. A continuació, demana una tasca per revelar el conjunt d'estratègies que configuren i lliguen el mode de subjecció del discurs intern amb nosaltres mateixos. Dibuixar la forma i el to de la nostra alienació.

Heidegger lligava la fugida del pensar amb el nostre estar perduts precisament perquè en tota la seva obra hi niua la intuïció que l'humà és un animal empès a la contemplació o a l'activitat filosòfica com el mitjà a través del qual pot tornar a contactar amb si mateix. Això no s'ha de confondre amb una enyorança d'una autenticitat o d'una naturalesa pristina oblidada, sinó amb la demanda d'una llibertat radical que, en contacte amb la figura d'una conformació subjectiva actual, busca transcendir-la. És evident, a més, que la presa de consciència de la nostra alienació i de la seva manera de donar-se, que ja havia reclamat Marx com a element per conèixer la nostra alienació, no n'hi ha prou: cal una praxi encarnada en la nostra quotidianitat capaç de curtcircuitar la lògica mercantil que tots encarnem.

Depèn de nosaltres.