El capítol final de La sociedad del cansancio comença amb una imatge inquietant: la societat del rendiment s'està convertint en una societat del dopatge. Substàncies per millorar el rendiment cerebral, jornades sense pauses, una salut mesurada únicament per la capacitat de continuar produint. L'ésser humà, diu Byung-Chul Han, aspira a funcionar com una màquina que no es permet errors ni interrupcions.
El revers d'aquesta aspiració és un cansament excessiu. Però Han no s'atura en el diagnòstic. A les últimes pàgines del llibre, recolzant-se en l'Assaig sobre el cansament de Peter Handke, distingeix dos cansaments radicalment diferents.
Dos cansaments
El primer és el cansament de la societat del rendiment: un cansament en solitari, que aïlla i divideix. Esgota la capacitat d'actuar i fins i tot de parlar, i tanca cadascú en el seu propi jo exhaust. És el cansament de qui arriba a casa sense paraules, incapaç de compartir res, envoltat de gent però profundament sol. La soledat de l'esgotament productiu.
El segon és el que Handke descriu com un cansament que desarma. No és falta d'energia, sinó obertura. Quan deixem caure les armes del rendiment, l'ambició i la pressa, apareix una mirada llarga i pausada, i una mena de cordialitat desinteressada envers les coses i els altres. Han arriba a parlar d'una «religió del cansament»: la possibilitat de deixar anar, per fi, l'exigència de ser sempre més.
L'interval com a temps de pau
Una idea clau del capítol és la de l'interval, el temps entre dues tasques. En la societat del rendiment, aquest interval s'omple d'activitat o d'estimulants. Per a Han, hauria de ser un temps de pau, que defineix no com a absència de guerra, sinó com a absència de l'exigència de rendir. En aquest espai buit de productivitat, el cansament deixa de ser una frontera i es converteix en un pont cap als altres.
Han evoca la imatge de la Pentecosta, una comunitat de cansats reunits no per la utilitat ni pels llaços de sang, sinó per un ritme compartit de calma. Una comunitat que no necessita fer res per estar junta i en què el no fer no és una mancança, sinó el fonament d'una convivència pacífica.
Assajar un altre cansament
Imaginar una societat del cansament en aquest sentit positiu pot semblar utòpic. Des de Cura sui et proposem alguns gestos quotidians per assajar-la. Convertir un forat de l'agenda, que acostumem a omplir amb tasques menors, en un veritable interval on l'única regla sigui no fer res. Passar un sopar amb amics sense parlar de feina ni de projectes, deixant que el temps simplement passi. Seure una estona sense mòbil, sense llibre i sense música, i acceptar el propi cansament sense intentar resoldre'l.
Potser descobrirem aleshores que hi ha un cansament que no ens separa del món, sinó que ens hi retorna. Un cansament que, en lloc de tancar-nos en el jo, ens permet estar cansats amb altres. I que, com suggereix Han, podria ser el començament d'una comunitat menys competitiva i més humana, una que ja no necessiti el dopatge per sostenir-se.
