M'agradaria dedicar una estona a parlar de la por i a enfocar-la, com sempre, amb una mirada filosòfica i orientada a l'autoconeixement.
També perquè molt sovint convivim amb la por i ens fa passar una estona desagradable o molt desagradable. Per això, moltes vegades la considerem una cosa negativa, una cosa que cal controlar, reprimir i, sovint, fins i tot estem enfocats a intentar no tenir-ne.
M'agradaria, a més, enfocar la por, precisament pel molt que ens fa patir, amb una mirada afectuosa, amb una mirada autènticament filosòfica.
Sabem que els nens i les nenes en tenen i tendim a pensar (en aquest pensar no reflexionat i que tant donem per fet) que d'adults ens hauria de passar, que no hem de tenir por.
Com a adults, de vegades, ens empenyem a ser i a sentir com caldria i ens oblidem del que realment està passant i, per això, ens oblidem de nosaltres mateixos.
Potser seria més senzill, més honest i també més alliberador acceptar que tenim por i que, a més, en tenim sovint
- Por del què diran
- Por del nostre propi desig
- Por de morir
- Por de la malaltia i del dolor
- Por del descontrol
- Por del fracàs i de no ser algú
- Por de la incertesa
- Por del desconegut i dels desconeguts
- Por de la crítica
- Etc.
I tenim tanta por que, encara que ens la justifiquem o la maquillem, hi és.
Dedica una estona a escoltar-te, ves cap on no vols anar de tu i escolta. Veuràs que hi ha un rerefons de pors i que, sovint, et condicionen a viure d'una manera molt determinada.
A més, just amb la por, hi ha la qüestió de com hi convivim. No només ens condiciona, sinó que també la reprimim, reprimint-nos a nosaltres mateixos i jutjant-nos i retraient-nos el fet de tenir-ne.
Diria que hi ha dos tipus de pors. És una teoria meva, pel que escolto en els altres i per l'experiència en pròpia pell.
Les pors primàries: les anomeno primàries, tot i que potser el nom bé podria ser naturals. Són les pors que la vida porta aparellades. La nostra vida no és una fortalesa, som vulnerables i, encara que ens fa por acceptar-ho, no podem defugir que som precaris. No tenim el control de la nostra vida ni tampoc de la mort, no sabem si els nostres desitjos es compliran ni el preu que podem pagar si hi anem al darrere.
No sabem gaire de gairebé res i aquest no saber ens obre la porta a la por.
Tampoc no confiem gaire en nosaltres; no parlo de pensar a lo gran, de pensar que ho podrem tot, sinó de saber-nos sostenir, una cosa de la qual parlaré més endavant.
Quedem-nos, de moment, en el fet que en no confiar ens generem més por.
Aquí comencen a aparèixer les pors secundàries. Aquestes pors secundàries són les pors primàries alimentades pel cap, per la ment.
Recordem Goya: el somni de la raó produeix monstres.
Sé que aquesta frase es pot llegir en diversos sentits. Entenguem, en aquest cas, somni com a desvari i, sí, el desvari de la raó produeix monstres o, millor, amb el somni i el desvari de la nostra raó ens produïm monstres.
Tot i que no sabem gaire de gairebé res, creiem que com a adults pensem molt, que sabem moltes coses i, internament, que gràcies a la raó podem posar llum a aquestes pors i resoldre-les.
I sí, alguna cosa podem fer amb la raó per reduir les pors, però no tot.
El que normalment fem, com que tampoc no sabem pensar, és alimentar aquestes pors. I no sabem pensar perquè, efectivament, com diu Goya, la nostra raó (la veritable raó) està adormida.
Amb el cap intentem controlar les pors i el que fem és inflar-les. Aquesta és una estratègia controladora que ha d'estar projectada en el futur, ja que busca tenir resolts tots els escenaris possibles.
També hi ha una estratègia repressora, que nega la por. Hi ha estratègies evasives que la distreuen i, per exemple, estratègies infantils que busquen que siguin els altres els qui els resolguin la por. Hi ha, en fi, una infinitat d'estratègies i totes busquen fer-la callar, amb l'esperança d'eliminar-la.
Aquest objectiu de voler eliminar la por és el que la converteix en un fantasma. Intentem, a través d'una cosa racional, fer callar una cosa irracional que està parlant de nosaltres.
Podria estar parlant molta estona sobre la por, perquè mentre escrivia aquest article se m'anaven acudint més coses.
Tanmateix, vaig a la part pràctica. Què ens proposa la filosofia?
Doncs moltes coses, i la que menys vull recomanar és la cita d'algun autor o autora
El que vull recomanar és que ens convertim nosaltres mateixos en filòsofs i filòsofes, i en acompanyants de nosaltres mateixos.
En primer lloc, per acceptar que tenim por, per reconèixer-la. Crec que és important desvetllar, denunciar, la màscara impostora que com a adults portem a sobre. Reconèixer-nos, de vegades, amb por i, fins i tot, poruecs.
En segon lloc, entendre que la por va lligada a la vulnerabilitat amb què estem constituïts. Saber-nos vulnerables (i crec que no ens en podem escapolir) és el que ens empeny a ocupar-nos de nosaltres mateixos, a tenir-nos cura, que és l'altra cara etimològica del verb pensar que, en aquesta societat patriarcal i moderna, no tenim en compte.
En tercer lloc, fer una feina sobre les pors secundàries.
- Per indagar quines creences apuntalen. Tenir por del què diran o del fracàs són pors generades per determinats pensaments, i el fet de descobrir que tenim aquestes creences ens permet transcendir-les. Em sembla importantíssim, si estem fent un camí d'autoconeixement, saber que les pors diuen coses de nosaltres. Si en comptes de fer-les callar les escoltem, aprendrem moltes coses de nosaltres. Per escoltar-les, però, ens toca aprendre a sostenir-les (en parlo més endavant).
- Fer una feina per saber conviure amb la màquina imparable que portem a dins. El 80% del que pensem és brossa, i podem pensar d'una manera més esponjosa però, sobretot, amb més qualitat per a nosaltres. Que els nostres pensaments no ens juguin males passades. Aclarir que més qualitat no vol dir més quantitat de coneixements o de llibres, sinó més aturar-se, més silenci i més escolta, entre altres coses.
En quart lloc, poder conviure amb les pors primàries. Això implica abandonar la creença (patriarcal) que les pors s'han de suprimir.
La por, com qualsevol emoció, hi és i serveix per tenir-nos cura, per ser prudents i per acompanyar el nostre desig.
Sempre que hi ha desig, hi haurà por. Aleshores, millor no reprimir la por per desitjar amb més profunditat.
Què ens dona la filosofia en aquest sentit: l'actitud filosòfica. El que veritablement és el camí filosòfic. No un saber, sinó un ESTAR, un saber estar o una saviesa.
Consisteix, com va dir Sòcrates, a acceptar que no sé res, que tinc un control nul del futur i que m'he d'ocupar del meu present.
La filosofia ens convida a estar disponibles (en el lloc adequat), a no suposar, i això és, pròpiament, confiar. Confiar no és pensar que tot anirà bé (això és carnassa per a la nostra por), sinó saber estar aquí i ara, vetllant i tenint cura de nosaltres. Sostenint la nostra por.
I encara més pràctic: com sostinc la por? Amb poc cap i molt cos.
Aterrant en mi, respirant conscientment, d'una manera pausada i amb la por al costat. Aquesta és una manera d'estar que s'assembla a l'abraçada que faríem a un infant que té por i que busca refugi i protecció. Doncs bé, la nostra respiració és la nostra llar, casa nostra i, si l'habitem, si ens habitem, podrem sostenir aquesta por que tant ens connecta amb la vida, perquè és el revers del desig.
Espero que us hagi estat d'interès; també espero els vostres comentaris, suggeriments, crítiques… i que tingueu una bona pràctica amb la respiració.
