El cansament té un gran cor.
Maurice Blanchot
La nostra és una societat del no parar. Ens habiten obligacions, crèdits, amenaces, pors. Ens hi movem per elles i a través d'elles, buscant, sense trobar-los, moments de calma, seguretat i temprança. És el nostre Jo, aquest penell que hissem per capejar el dia a dia, un illot movedís que necessita eslògans per surfejar i, com que som tan precaris, necessitem una multitud d'estímuls, novetats, propòsits i un llarg etcètera.
Byung-Chul Han ens caracteritza com una societat del rendiment. Un nosaltres depredador d'estímuls i estimulants per viure o, més ben dit, per intentar sobreviure (per passar de puntetes per la vida, com podem). La seva és una mirada ràpida sobre un tema prou conegut, en què delimita i actualitza la manera de caracteritzar-lo. És cert que no som, només, la societat disciplinada de Foucault, i que no aniria malament una lectura pausada de W. Benjamin, com tampoc recuperar el pensament de Merleau-Ponty. Tanmateix, a través d'aquesta mirada fugaç d'actualització, el que pretén el filòsof és contrarestar el rendiment amb la figura del cansament.
Recollint el llegat de Handke, assenyala el cansament com el moviment oposat al rendiment, en què un pot afluixar els seus controls i exigències, que «permet l'accés a una atenció totalment diferent, de formes lentes i duradores que se sostreuen de la ràpida i breu hiperatenció», un vibrar diferent a través del qual pugui emergir un altre ritme, potser més d'acord amb la pròpia vida, que ens permeti trobar l'Altre («Quan el Jo s'aminora, la gravetat de l'Ésser es desplaça del Jo al món») i el Món.
El petit llibre és una bona invitació a flexionar-nos sobre nosaltres mateixos i a reconèixer-nos a les seves pàgines; tanmateix, al nostre parer, li manca profunditat i radicalitat. Potser la pregunta que més trobem a faltar és la del perquè, i aquí us en deixem algunes:
Per què som una societat del rendiment?
Per què hem interioritzat la polaritat opressor-oprimit i en som, nosaltres mateixos, el motor?
L'autor contraposa al rendiment la figura del cansament. El cansament només apareix després d'un esforç i s'esvaeix quan un descansa. N'hi ha prou, doncs, amb el cansament per contrarestar el nostre rendiment, o és només una prescripció per sostenir l'eficiència del sistema?
