Tot procés de ruptura del matrimoni o la parella genera un seguit de neguits i preocupacions orientades a desentrellar com serà viscut aquest procés pels mateixos fills. Aquestes preocupacions venen originades per la voluntat de no ferir-los i, sovint, en situacions que ja de per si són doloroses, estressants i angoixants pels mateixos pares, s’escull alçar un mur de contenció i silenci entre la mateixa parella i la resta de la família. A més a més, la parella carreteja sentiments de culpabilitat i fracàs que fan trontollar i qüestionar els propis rols tant de parella com de pare o mare.
Per aquests motius, resumits, es pot evidenciar que la relació pare/mare – fill pateix un seguit de desplaçaments que fan impossible mantenir la relació tal com havia estat fins aleshores. Per altra banda, encara que la voluntat de no ferir al fill sigui clara, aquest és subjecte d’una sèrie de canvis (residència, custòdia, mancança del pare/mare a la residència habitual, etc.) que de ben segur l’afecten.
El procés de ruptura (i parlem d’un procés que dura un cert temps) és viscut pel fill com una fractura de l’ordre familiar mantingut fins al moment. A més a més, hem de tenir en compte l’enorme capacitat dels fills de llegir a través del llenguatge no-verbal, el canvi d’hàbits o els silencis. A través d’aquestes percepcions, poden copsar tot un seguit d’informació, sentiments o judicis que, sense el degut acompanyament, hauran d’interpretar per si sols. Finalment, per la innata tendència a l’auto-referencialitat, el fill integrarà, com a pròpies, les vivències copsades en els pares, fent seves les emocions de fracàs, ràbia, ressentiment o dolor, vivint-les amb el mateix silenci que reflecteixen els pares i traslladant-les a altres àmbits de la seva vida (escola, amics, jocs...).
Hem de ser conscients, per tant, que tot procés de ruptura afecta, d’una manera o altra, la quotidianitat del fill. No obstant això, aquesta evidència tampoc ens ha d’obligar a fer una passa enrere a l’hora de prendre la decisió d’optar per la separació. Cal fer present que la relació de parella dintre d’una família i el seu tarannà és, també, font de disgustos per al fill.
A través de la maduració que permet qualsevol procés “conflictiu”, hem de prendre consciència que les situacions doloroses, igual que les plaents, formen part de tots els recorreguts vitals. Sent, ambdues, parts d’una mateixa moneda, estaríem estalviant-li al fill, amb bona voluntat, però ingènuament, una part de la vida amb què es toparà sovint. Per aquest motiu, però també perquè forma part de la família i perquè l’afecta, podem acompanyar al nostre fill en aquests moments, descobrint-li diferents formes de sostenir-lo i, alhora, aprofitar-ho com una forma de créixer emocionalment, continuant, en moments difícils, la finalitat com a pares de transmetre els valors, les cosmovisions i les experiències que, després, tindrà el fill com a equipatge existencial.
Per tant, més que ometre i silenciar una evidència que, tard o d’hora, palparà, cal fer-li veure, segons l’edat i el seu tarannà, quina és la situació real, matisant que informar els fills no vol dir convertir-los en confidents, ni fer d’ells una eina contra l’altre part. Aquesta necessària comunicació ha de tenir com a objectiu transmetre al fill que, tot i que la relació nuclear com a parella es trenca, la família, com a tal, continua recolzant les seves necessitats, que ell no n'és el culpable i que els pares continuen estimant-lo.
