El fenomen humà només és possible en la dimensió lingüística. D'entrada, aquesta afirmació sembla presentar-se amb aires d'incorregibilitat; tanmateix, si s'analitza des d'una perspectiva filosòfica, no es podria dir incorrecta. Potser caldria citar Chomsky, Wittgenstein o Rorty per defensar-ne la solidesa, però amb vista a una comprensió vivencial, seria interessant fer-nos una sèrie de preguntes que acabin evidenciant l'ésser com un llogater en l'estatge del llenguatge (Heidegger): Com sé que sé? Com sé que sóc? Què permet que pugui interpretar el món? Què permet que em pugui interpretar a mi? Com és que puc donar compte del que sento i penso?, entre d'altres. Queda més que clar que, en aquest cas, aquests interrogants comporten una afirmació imperiosa, però amb raó, perquè en considerar-los es busca posar de relleu com tota qüestió humana neix, davant la nostra capacitat epistèmica, en el llenguatge.
Som un cúmul d'expressions lingüístiques. Aquesta segona asserció sembla, a primera vista, creuar la línia del formal a l'injustificat, però si ens posem a la tasca d'entendre i d'entendre'ns en el llenguatge, ens adonaríem que sense aquest "cúmul d'expressions lingüístiques" la nostra dimensió humana es perdria en àmbits que no pertoquen a l'experiència cognitiva. L'ésser humà s'ha de conèixer en l'àmbit en què es desenvolupa, i aquest és, sens dubte, el discursiu. I tot i que a hores d'ara ja som un producte del llenguatge, i no a l'inrevés, la naturalesa del significat d'aquest llenguatge rau en l'experiència de ser-i-estar-en-el-món.
Així doncs, la tasca filosòfica d'autoconeixement s'ha de sobreentendre no ja com un procés de qüestionaments sobre per què ens hem apropiat de certs mitjans expressius, sinó sobre la manera com aquests mitjans relacionen la nostra experiència humana amb el món i amb nosaltres mateixos. De la mateixa manera, i amb vista al treball d'autoconeixement més assenyat, hem de recordar que les paraules són molt més que un so articulat que conté una definició: són sentit, són intencionalitat i, entre moltes altres coses, són disposició. Les paraules, en sonar, evoquen vivències, sentit comú, sentiments, identitat, i compleixen també una funció simbòlica que al·ludeix al que moltes vegades sobrepassa els límits de les mateixes paraules.
En suma, defugir l'exercici de presa de consciència sobre la naturalesa del significat del llenguatge que fem servir és igual a defugir la naturalesa de l'ésser. Al contrari, posar-nos a la tasca de descobrir i descobrir-nos en el llenguatge és posar-nos a la tasca de desxifrar la nostra realitat humana. Al capdavall, saber-nos en el món, sigui quin sigui el camí que prenguem, acabarà sent sempre una síntesi lingüística.
