Enmig d'una devastació ecològica en augment constant, la teòrica feminista Donna J. Haraway ofereix maneres noves i provocadores de reconfigurar les nostres relacions amb la terra i els seus habitants. Evita referir-se a la nostra època com l'Antropocè: prefereix el concepte del que anomena el Chthulucè, ja que descriu més i millor la nostra època com aquella en què humans i no humans es troben inextricablement lligats en pràctiques tentaculars. El Chthulucè, explica Haraway, requereix sim-poiesi, o fer-amb, en lloc d'auto-poiesi, o autocreació. Aprendre a seguir amb el problema de viure i morir junts en una terra ferida afavorirà un tipus de pensament que donarà els mitjans per construir futurs més vivibles.
A Haraway no li agrada el terme amb què s'anomenen els temps que vivim. Encunyada a principis dels anys vuitanta per l'ecòleg de la Universitat de Michigan Eugene Stormer, la noció d'Antropocè designa l'evidència dels efectes transformadors de les activitats humanes sobre la Terra. Va guanyar rellevància l'any 2000, quan el premi Nobel Paul Crutzen va postular que havia arribat el moment de batejar-hi la nova era geològica. Haraway explicita les seves objeccions i prefereix anomenar-lo Capitalocè, ja que és tot el paradigma econòmic vigent el que configura l'amenaça a l'estabilitat ecològica.
Però ella va més enllà i proposa un nom «per a un altre lloc i un altre temps que va ser, encara és i podria arribar a ser». L'anomena Chthulucè, un substantiu compost per dues arrels gregues que «juntes anomenen un tipus d'espai-temps per aprendre a seguir amb el problema de viure i morir amb respons-habilitat en una terra malmesa».
En aquest món, els éssers humans no són els únics actors importants, ja que el que proposa Haraway és una xarxa tentacular, un sistema simpoiètic, generat amb altres, no construït en solitari. «Ens necessitem recíprocament en col·laboracions i combinacions inesperades, en piles de compost calent. Esdevenim-amb de manera recíproca o no esdevenim en absolut», es llegeix a les pàgines del llibre.
Haraway també al·ludeix a les dues temptacions, les dues respostes que se solen donar davant del problema. D'una banda, la confiança cega en la curació per mitjà de la tecnologia; de l'altra, donar el joc per acabat, la profecia autocomplerta segons la qual no hi ha res a fer.
«Importa quines matèries fem servir per pensar altres matèries, importa quines històries expliquem per explicar altres històries, importa quins pensaments pensen pensaments, importa quins coneixements coneixen coneixements» és un leitmotiv que impregna tota aquesta indagació sobre com seguir amb el problema. Perquè el problema persisteix i el que cal és, segons Haraway, aprendre a ser veritablement presents, «no com un eix que s'esvaeix entre passats horribles o edènics i futurs apocalíptics o de salvació, sinó com a bestioles mortals entrellaçades en miríades de configuracions inacabades de llocs, temps, matèries, significats»
Donna Haraway és professora emèrita del departament d'Història de la Consciència de la Universitat de Califòrnia, Santa Cruz. Es va doctorar en Biologia a la Universitat de Yale el 1972. Escriu i fa classes sobre estudis de la ciència i la tecnologia, teoria feminista i estudis multiespècie.
*text extret de la revista El Salto
