El 1923, José Ortega y Gasset va publicar El tema de nuestro tiempo. La seva tesi era agosarada: des de Sòcrates, el pensament occidental havia anat massa lluny en la seva exaltació de la raó pura, fins a pretendre que la raó substituís la vida espontània. La raó, recordava Ortega, és una eina al servei de la vida, i no a l'inrevés.
Jordi Pigem recupera aquesta intuïció a Conciencia o colapso. Ortega es mostrava optimista: la relativitat d'Einstein, en trencar amb l'espai i el temps absoluts de Newton, li semblava el senyal que els models abstractes s'haurien d'adaptar a l'experiència, i no l'experiència als models. Un segle després, Pigem es pregunta si no ha passat just el contrari.
Una malaltia de la raó
Per aquells mateixos anys, el psiquiatre Eugène Minkowski descrivia a França una forma de patiment que va anomenar «racionalisme morbós» o «geometrisme morbós»: persones que intentaven regir la seva vida exclusivament per la lògica i els principis abstractes, i que es tornaven rígides, doctrinàries, incapaces de contacte vital amb els altres. Un dels seus pacients només parlava espontàniament quan els seus principis li ho permetien.
Pigem veu en aquesta patologia individual el retrat d'una tendència cultural. El neuròleg Oliver Sacks va explicar el cas del doctor P., l'home que va confondre la seva dona amb un barret: quan li mostraven una rosa, la descrivia com «una forma vermella recargolada amb un apèndix lineal verd», però era incapaç de reconèixer-la com una flor. La nostra cultura, suggereix Pigem, s'assembla cada vegada més a aquest pacient: sap mesurar la rosa, però ha oblidat olorar-la.
A les persones grans els agraden les xifres
Davant d'aquest món, Pigem proposa rellegir El petit príncep, publicat el 1943, com una finestra oberta a una altra manera d'entendre la vida. A les persones grans, diu el narrador, els agraden les xifres: quan els parles d'un amic nou, no et pregunten com sona la seva veu ni a què juga, sinó quants anys té o quant guanya el seu pare.
Els planetes que visita el petit príncep són una galeria d'aquesta mentalitat: l'home de negocis que compta estrelles i creu que les posseeix perquè les ha anotades; el geògraf que no ha sortit mai del seu despatx i no registra les flors perquè són efímeres. Tots són seriosos, tots calculen, i cap no és del tot viu.
Tornar a olorar la rosa
Reivindicar la vida espontània no vol dir renunciar a pensar. Vol dir tornar la raó al seu lloc, com una aliada de l'autenticitat i no com la seva substituta. La tradició taoista en va dir wu wei: actuar sense forçar, deixant que les coses segueixin el seu curs natural.
Des de Cura sui et proposem dos exercicis en la línia del petit príncep. El primer: observar cada dia amb atenció un objecte natural —una flor, una fulla, una pedra— i descriure'l sense xifres ni categories, només a través dels seus colors, textures i presència. El segon: mantenir una conversa sense parlar d'edats, preus ni horaris, només del que sentim i vivim. És més difícil del que sembla, i justament per això revela com ens hem acostumat a mirar el món amb els ulls del geògraf.
