A El crepuscle dels ídols, Friedrich Nietzsche assenyala les tres tasques per a les quals necessitem educadors: aprendre a mirar, aprendre a pensar i aprendre a parlar i a escriure. La primera no consisteix a veure més coses ni més de pressa, sinó a educar l'ull per a la calma i la paciència.
Byung-Chul Han recupera aquesta «pedagogia del mirar» a La sociedad del cansancio com a antídot contra l'esgotament. Aprendre a mirar vol dir no reaccionar immediatament a cada estímul, posar distància entre el que ens arriba i el que en fem. I això, diu Han, és la base de tota espiritualitat.
La potència de no fer
Acostumem a creure que com més actius som, més lliures som. Han inverteix l'equació: qui no pot deixar de fer no és lliure, sinó esclau dels impulsos que rep. La hiperactivitat és, en realitat, una forma extrema de passivitat, una hiperpassivitat en què ja no controlem les nostres reaccions i ens limitem a seguir la inèrcia dels estímuls.
Davant la potència positiva —la capacitat de fer alguna cosa—, Han reivindica la potència negativa: la capacitat de no fer, de dir no. No és impotència, sinó sobirania. Sense ella, el pensament es dispersa en una successió infinita d'objectes sense profunditat. Un ordinador calcula molt més de pressa que nosaltres, però és «ximple» en un sentit precís: no pot vacil·lar. La creativitat humana necessita la pausa, l'interval, el dubte.
El cas Bartleby
La figura literària que se sol invocar quan es parla de la potència de no fer és Bartleby, l'escrivent del relat de Herman Melville, que a cada encàrrec del seu cap respon amb una fórmula desconcertant: «M'estimaria més no fer-ho». Giorgio Agamben el va convertir en símbol de la pura potència, i des d'aleshores la seva negativa s'ha llegit sovint com una forma de resistència. (Per a una defensa filosòfica del no fer des d'un altre angle, es pot llegir Metafísica de la pereza, de Juan Evaristo Valls Boix.)
Han proposa una lectura més fosca. Bartleby no pateix el cansament de la nostra època, el de qui ho pot fer tot, sinó el de la monotonia: viu tancat en una oficina envoltada de murs, copiant documents mecànicament, en una societat encara disciplinària. El seu «m'estimaria més no fer-ho» no obre un nou començament; és el símptoma d'una vida buidada per la repetició. Per això, per a Han, la potència negativa no és en l'apatia, sinó en l'atenció sobirana de qui sap aturar-se.
Exercicis de sobirania
Han també distingeix entre la ira i l'enuig. La ira és una força negativa capaç d'interrompre una situació i obrir-ne una de nova. L'enuig, en canvi, és una excitació nerviosa constant que no canvia res. Una societat accelerada, diu, perd la capacitat de la ira i la substitueix per un estat d'irritació permanent.
Des de Cura sui et proposem alguns exercicis de sobirania quotidiana, inspirats en aquestes idees. El «minut de vacil·lació»: abans de respondre un missatge o un impuls de compra, esperar seixanta segons i observar com perd força. La «dieta de l'impuls»: triar una franja del dia en què no responguis immediatament cap notificació. I la «mirada llarga»: dedicar uns minuts a observar un objecte o un paisatge sense fotografiar-lo, jutjar-lo ni fer-lo servir, deixant, en paraules de Nietzsche, que les coses se'ns acostin.
