Fana

En àrab, fanāʾ vol dir extinció, desaparició o aniquilació. En el sufisme, la tradició mística de l'islam, designa l'experiència en què l'ego, el jo separat amb els seus desitjos i el seu sentit de si mateix, es dissol en la presència de Déu. No es tracta d'una destrucció física, sinó de la desaparició de la il·lusió d'estar separat del diví. Els sufís solen aparellar la fanāʾ amb la baqāʾ, la permanència o subsistència: després de l'extinció de l'ego, la persona torna al món, però ja transformada, vivint des de Déu i no des de si mateixa.

Els grans mestres sufís dels primers segles de l'islam van explorar aquesta experiència de maneres diverses. Alguns, com al-Junayd de Bagdad, van insistir en la sobrietat i en la necessitat d'integrar l'experiència en una vida equilibrada. D'altres, com Bayazid Bistami o al-Hallaj, van pronunciar frases extàtiques que van escandalitzar els seus contemporanis, i Hallaj va ser executat. Els poetes perses, com Rumi, van expressar la nostàlgia de l'ànima separada del seu origen amb imatges que s'han fet cèlebres, com la de la flauta de canya que es lamenta per haver estat arrencada del canyar.

Ens atrau la fanāʾ pel seu parentiu amb experiències que descriuen altres tradicions contemplatives: el nirvana budista, la realització de l'atman en l'Advaita, la unió dels místics cristians o la comprensió d'anatta. Aquests paral·lels suggereixen que, més enllà de les diferències doctrinals, hi ha una experiència humana profunda de dissolució de l'ego que obre a una forma d'amor i de llibertat més grans. En una cultura que exalta el jo i la seva afirmació constant, aquesta idea resulta especialment provocadora.

Tot i que la fanāʾ plena és una experiència rara i transformadora, moltes persones coneixen petits moments en què el jo s'aquieta i desapareix la sensació de separació: en l'amor, en la música, en la natura, en la pregària o en el lliurament a una tasca. El sufisme suggereix conrear aquests moments amb el record constant de l'essencial, la música, la poesia i la contemplació. No es tracta de perseguir estats extraordinaris, sinó d'afluixar a poc a poc la tirania de l'ego per deixar espai a alguna cosa més àmplia.